Té raó el conseller Antoni Castells quan reflexiona i demana avançar cap a un Pacte de fiscalitat i d’Estat del Benestar. D’aquesta manera podria evitar-se fer demagògia electoral de baixa volada i prometre, a més, allò que segur que no pot ser: el manteniment de prestacions social i la rebaixa d’impostos. I és que si, com està fora de qualsevol dubte, la ciutadania aspira a mantenir, com a mínim, els avantatges socials dels quals ara gaudeix, és del tot indiscutible que l’Estat ha de disposar de més recursos econòmics per fer front a aquestes necessitats. Només així es podrà fer front a les demandes que la ciutadania formula en àmbits com de l’educació, la sanitat, la justícia i molt especialment els serveis socials. No ens hem d’enganyar: a l’hora de recaptar diners, l’Estat no disposa de cap més via que la impositiva. D’aquí que el conseller Castells reclamés també dilluns passat, més sensatesa per part de tothom i en especial per part dels partits polítics i no caure en la fàcil temptació de prometre més, a canvi de pagar menys. Els comptes de l’Estat, com els nostres de caràcter domèstic, no es poden quadrar si gastem més del què ingressem, a no ser que disposem de molts estalvis o que ens endeutem. Tant en un com en altre cas, els diners s’acaben i si optem per endeutar-nos, tard o d’hora els haurem de retornar. En unes altres paraules: sense recursos, l’actual nivell d’Estat del Benestar del que gaudim no és sostenible. Menys encara quan tots els experts coincideixen en dir que les coses, econòmicament parlant, mai més no tornaran a ser com havien estat abans fins que la crisi ens va caure al damunt.

Ens hem acostumat a viure instal•lats en la reivindicació continuada. Per contra, ens hem oblidat que sense recursos econòmics suficients no és possible atendre totes les reivindicacions. S’imposa, d’acord amb els recursos disponibles, prendre decisions polítiques i prioritzar la destinació d’aquests recursos. Ens hem acostumat a no voler carregar amb els neulers que ens poden pertocar arran el manteniment i/o augment de la nostra qualitat de vida. Per contra tampoc no acabem de prendre consciència –o no la volem prendre— en relació a què aquesta nostra còmoda actitud acabarà comportant-nos haver de satisfer peatges i/o compensacions extraordinàries a aquell o aquells que acabin assumint els neulers que nosaltres no volem. I això ningú no ho explica… No fos cas que no em votessin…

Arribats a aquest punt caldrà insistir en la necessitat d’exigir als governs –estatal, autonòmic i local— la millor gestió dels recursos que de la ciutadania obtenen. En aquest sentit cal que els governs apliquin el vell principi solidari de que pagui més qui més té i que no els tremoli la mà quan es tracta de perseguir als que es fan escàpols de les seves obligacions amb hisenda. No pot ser que els costos de l’Estat del Benestar recaiguin fonamentalment damunt les persones laboralment actives i que pel fet que depenen d’una nòmina són fiscalment fàcilment controlables. Unes persones que quan vivíem dies de vaques grasses, mai no es van veure beneficiades per aquella aparent bonança i que ara, quan toca transitar per dies de vaques magres, són amb les que l’administració i les empreses pensen en primera instància per exigir-los sacrificis a canvi de pràcticament res.

Seria bo, doncs, que no s’utilitzessin qüestions tan sensibles i susceptibles de crear expectatives entre l’electorat al prometre molt a canvi de poc. Seria molt millor que els partits expliquessin clarament com s’ho pensen fer per evitar que els efectes de la crisi els acabem pagant, com ara passa, els de sempre mentre n’hi ha d’altres que en treuen profit.

Publicat a Diari de Sabadell, el 25 de febrer de 2010