Alguna cosa fem malament quan un dels debats més apassionats que ens ocupen a escala local és la revisió del nomenclàtor de carrers, places i espais de la ciutat. Advertia el sociòleg terrassenc Salvador Cardús en el decurs de les Jornades del Nomenclàtor 2018 del 7 i 8 de setembre al Casal Pere Quart, que “excepte en casos infames, són millors les reinterpretacions contextualitzades que no pas la retirada d’un nom del nomenclàtor”. Ho hem comprovat en pròpia pell a partir de l’anunci d’una moció –avalada pels grups municipals d’ERC, La Crida per Sabadell, CiU i els regidors no adscrits Monge i Bosch— que perseguia que el ple municipal aprovés dedicar la plaça Antoni Llonch a l’U d’octubre. A banda de constatar que Sabadell continua essent diferent atès que per dues vegades el ple municipal –encara que sigui per motius diferents– s’ha entrebancat amb la mateixa pedra, es tracta d’un seguit de fets que em mouen a algunes consideracions.
La primera. No és cap secret que la composició del consistori sabadellenc garanteix a bastament poder aprovar una moció per dotar a la ciutat d’un espai (plaça o carrer) que recordi els fets d’una data singular: l’U d’octubre de 2017. Si això és així –que evidentment ho és– com és que la moció no hagi prosperat encara? La resposta la trobem en la poca traça a l’hora de dissenyar l’estratègia que ho ha de fer possible. En política, l’estratègia (“art de coordinar les accions i de maniobrar per tal d’aconseguir una finalitat”, segons resa el Diccionari General de la Llengua Catalana”), és factor determinant quan es persegueix un objectiu.
La segona. És un fet insòlit, digne de figurar en els nostres anals, que un grup municipal –en aquest cas CiU (PdCAT)– signi i avali una moció –que se suposa ha analitzat exhaustivament–, i que el mateix dia en què ha de ser abordada pel ple municipal, el seu portaveu Carles Rossinyol, anunciï que el seu grup s’abstindrà amb l’argument que s’han adonat que suprimir el nom d’Antoni Llonch del nomenclàtor no genera “consens entre la gent que havia participat en la jornada de l’1 d’octubre” i que amb aquest canvi no s’eixampla “la base social de l’independentisme” (?). Vaja!, que d’aquest sòlid fil argumental només se’n pot concloure que “algú” va llegir “la cartilla” al grup municipal i els va “aconsellar” canviar el signe del seu vot, cosa que dit sigui de passada tampoc no van fer tots els seus membres, atès que la regidora Sílvia Renom es va negar a seguir el “consell”. Sigui com sigui, quan es produeix una situació com aquesta –des d’un punt de vista polític gens baladí–, alguna responsabilitat política se’n hauria de dirimir…
La tercera. La concatenació de fets reforça que en matèria de nomenclàtor cal anar molt en compte. Més quan en l’equip de govern tampoc no hi ha unitat de pensament, d’acció i d’actuació, tal com es desprèn del fet que dos dels quatre grups que en formen part (Unitat pel Canvi i Guanyem Sabadell) votessin en contra de la moció que avalaven els seus altres dos socis de govern (ERC i La Crida).
Clar, que com passa en qüestions similars, el problema de fons no rau en el dit (en aquest cas si l’U d’Octubre mereix o no una plaça) sinó en la lluna a la que el dit apunta (en aquest cas l’absència de criteris i de metodologia que siguin bons per la ciutat i no només per la conjuntura política del moment). I això és el què precisament, des de fa temps, ve reclamant la Fundació Bosch i Cardellach, públicament i en la Comissió del Nomenclàtor que, tanmateix i a la vista dels fets, cal convenir serveix de ben poc… o de res.
Publicat a Diari de Sabadell, el 4 d’octubre de 2018
La veritat és que està sent ja la cançó de l’enfadós. És entenedor que en una democràcia que tant li costa avançar es pugui trobar un consens per esborrar aquells signes que ens va fer patir la dictadura. I fins ara, a Sabadell, crec que els noms de carrers en honor de personatges destacats del franquisme o en commemoració de fets de trist record de la pàgina negra del país ja s’havien fet desaparèixer. Ara, entrar en atacar determinats noms que poden procedir d’aquella època, però que s’ha demostrat que no han deixat mal sabor de boca als sabadellencs, són ganes de tocar el que no sona, d’anar per la política fent gestos i muntant aparadors per amagar deficiències de la botiga i rerebotiga.
Que em perdonin, però a banda de la relliscada famosa de Machado, anar a condemnar Calderón o Quevedo o… ja posats, Garcilaso o qualsevol nom que no sigui de ca nostra és una obsessió malaltissa.
Jo ho acabaria posant als carrers noms de plantes i tota la gama d’elements de la natura, tot i que encara trobaríem algú que condemnaria algun animal intrús com el mosquit tigre o el muscle zebra, o plantes invasores. I uns quants carrers dels més destacats amb números com si fóssim la Nova York catalana.
País que diria el Forges.
Ah! i algú em va dir que al carrer d’Alemanya se li va posar aquest nom després de la guerra civil en honor de l’Alemanya nazi. És veritat això? ho ha estudiat bé la comissió del nomenclàtor?