Quan no es coneix de prop una persona, hom es forma una opinió sobre la mateixa que no sempre es correspon amb la realitat. Es normal. Fa uns dies, amb motiu de la posada en marxa del nou programa de debat de Ràdio 4 i El Periódico que porta per títol Catalunya punt de mira, vaig tenir ocasió de conèixer i parlar amb el que fins fa pocs dies ha estat president del F.C. Barcelona i amb el que, sense cap mena de dubte, ho serà de bell nou tan bon punt s’hagi exhaurit el calendari previst per a la presentació de candidatures. Com és fàcil d’endivinar m’estic referint a Josep-Lluís Núñez del qual en tenia formada una opinió ben diferent de la que ara, després de tractar-lo, en tinc.

S’acompleixen ara catorze llargs anys de presidència de Núñez en el Club més estimat, envejat i odiat de tot l’Estat. Estimat per tots aquells afeccionats que es senten solidaris i fan pinya entorn d’uns colors que simbolitzen molt i que han significat molt més. Envejat pels que voldrien solament per a ells no només els èxits assolits pel Club sinó que també la trajectòria –econòmica i esportiva– de l’entitat. Odiat per tots els que voldrien veure el Barcelona ocupant els darrers llocs de la taula classificatòria de la lliga i bandejat de qualsevol altre tipus de competició oficial. Aquests amors fora mida, enveges cobejades i odis recalcitrants no fan més que confirmar la grandesa del Barça i de l’afecció que li dóna suport i que fa que l’entitat estigui al marge d’operacions especulatives similars a les que s’han vist abocats altres Clubs històrics d’arreu del vell continent.

Per això té mèrit que aquell “constructor de cantonades” que un dia decidí presentar-se com a candidat a la presidència del Barça hagi sabut conduir pel bon camí catorze anys d’història del Club amb tensions però també amb fermesa. Cal recordar que l’any 1978, quan Núñez es presentà per primera vegada a les eleccions eren temps en els quals l’afecció es trobava fortament dividida. Mentre uns donaven el seu suport a Núñez altres preferien el candidat Ferran Ariño i la resta, pocs, apostaven pel continuisme de Nicolàs Casaus. Tanmateix, segons es deia aquells dies en clau política, Josep-Lluís Núñez era el candidat de les forces conservadores mentre que Ferran Ariño ho era de les progressistes. No en va aquelles eleccions tenien lloc poc més d’un any més tard de les primeres eleccions democràtiques que ens dotaren d’unes Corts constituents i, presumiblement per això, aquelles eleccions del Barça s’interpretaven com una confrontació política més en el procés de democratització del país.

Després però d’aquest període de catorze anys en què Núñez ha estat comandant el vaixell blaugrana el panorama ha canviat i el president ha passat d’ésser durament criticat per molts a no només no tenir contrincants poderosos, electoralment parlant, sinó que àdhuc ha estat capaç –en un exercici de malabarisme que l’honora– d’aconseguir que aquells que el criticaven es sentin ara solidaris amb el seu projecte i s’incorporin poc a poc al seu equip. Es el cas dels ex-candidats i opositors de Núñez Casaus i Cambra. Però també dels personatges “polítics” com el convergent Josep M. Caminal o els socialistes Jordi Vallverdú o Jaume Sobrequés.

I és que Núñez, en la seva primera campanya electoral, havia promés un Barcelona “triomfant” i ha demostrat que els seus èxits com a constructor de xamfrans res tenen a envejar amb els assolits com a constructor del difícil i complicat edifici blaugrana fins el punt d’aconseguir que sota el sostre d’aquest edifici s’hi apleguin membres de les més diverses famílies polítiques catalanes units per una mateixa il.lusió: fer realitat el Barça “triomfant”. I així, després de la dimissió estatutària, Núñez tornarà a governar el Club dels seus somnis disposat, si cal, a plorar els cops que sigui necessari mentre ell es reconeix una mica més fort i una mica més “amo i senyor” del totpoderós Barça. Sens dubte un exercici de pragmatisme i d’eficàcia que deuen envejar no pocs polítics.

Publicat a Diari de Sabadell, el 26 de gener de 1993