Ha passat allò que havia de passar. Allò que ja estava anunciat. Per molt que hi hagués qui es negués a voler-ho imaginar i creure. Mai no es pot tensar una corda sense mesura. Perquè si així es fa, arriba un moment en què aquesta no pot suportar per més temps la tensió i, fatalment, es trenca. Més quan en la corda s’hi han descobert algunes esfilagarsades que la poden debilitar. Però la imparable ambició humana, sovint no ens deixa veure el panorama que s’obre davant nostre i fa que ens fixem solament en els arbres que tenim en primer terme.

Mentre divendres passat es pujava als Llacs de Covadonga, Miguel Induráin va prendre una decisió. Una decisió transcendent. Les forces no li responien i se li feia impossible continuar afrontant la dura escalada. L’abandonament de la “Vuelta” per part del navarrès era un fet. Miguel Induráin, un gran esportista i home, deixava una prova que ja havia iniciat sense convicció ni condi­cions per a fer-ho. Els interessos “patriòtics”, comercials i publicitaris que planen sobre el corredor i el seu equip, el forçaren a pujar damunt la bicicleta en un any, una temporada, que l’excepcional atleta no oblidarà. Cert és que Miguel no va poder guanyar el seu sisè “Tour de France”. Una prova que no coneixia altre líder que ell des de l’edició de 1990. Cert és també que no haurà finalitzat la “Vuelta a España”. Una prova a la qual Indu­rain feia anys no prenia part. Però no és menys cert –a despit que siguin pocs els que ho recorden– que el navarrès triomfà en proves com la “Dauphine Libéré” o com la contra-rellotge dels Jocs Olímpics d’Atlanta i en d’altres de menor entitat.

Allò que s’haurà esdevingut aquesta temporada és que Miguel Induráin s’ha mostrat tal com és. Com un excel·lent atleta en el qual èxits i no èxits s’alternen i s’encadenen sense solució de continuïtat. Ens havien volgut fer creure que Miguel no era d’aquest món. Que era un fenomen que actuava com una màquina perfecte. D’arreu s’aixecaran ara les veus d’experts i d’entesos que diran que ells ja deien que tot plegat es veia venir. Que ja se sabia que l’Induráin no tenia forces. Que hauria d’haver fet front a la temporada d’una altra manera i en unes altres condicions. Que és un esportista cansat i acabat… Però els que això diuen no saben que el millor ciclista espanyol de tots temps podria donar encara molta guerra. Només depèn d’ell. D’ell i dels que l’envol­ten i que, per egoisme, l’han volgut esprémer fins la darrera gota. Sense valorar que en l’esport, com en els diversos ordres de la vida, les coses tenen un començament, una continuïtat i, indefectiblement, un final.

Induráin va començar la seva gran carrera de la vida esportiva fa anys. En les primeres etapes els triomfs que l’acompanyaren foren escassos. I varen caldre unes quantes temporades perquè el seu nom saltés de l’anonimat a la fama. Ara sembla que la darrera fase del seu cicle esportiu s’ha iniciat. Però això no vol dir que sigui un atleta acabat. Passi el què passi però amb el seu futur esportiu, el navarrès ja ha deixat ferma petjada del seu pas pel món del l’esport i del ciclisme. Ha demostrat que és un esportista d’elit i no per això un home encimbellat en la seva autoestima. Ha evidenciat que ésser un líder no és pas oposat a tenir un comportament cordial i cavalleresc envers els seus companys i competidors. Induráin passarà a la història com un senyor del ciclisme. Potser com el darrer cavaller d’aquest esport, disposat sempre a ajudar i a no deixar-se envanir per l’efímera glòria d’una victòria.

I així quan Induráin s’ha vist obligat a baixar de la bicicleta, els que l’envolten –dins i fora de la cursa– s’han adonat que sense ell el ciclisme ja no serà mai més el mateix. Quan ell decideixi que és l’hora de l’adéu definitiu a la competició, més enllà de títols i de llorers, quedarà el record d’un gran esportista, d’un gran senyor i cavaller del pilot. Tot un exemple tant pels que es mouen en l’àmbit de l’esport d’èlit com dels que ho fem en d’altres àmbits de la vida… Tota una lliçó!

Publicat a Diari de Sabadell, el 20 de setembre de 1996