Hi ha vegades en què la vida ens sorprèn amb cops forts. Hi ha vegades en què són persones bones les que ens deixen, sobtadament i sense fer soroll. Hi ha vegades en què vida i persones bones semblen aliar-se per acabar fent-nos una mala jugada. Això és, més o menys, el què pensem uns quants -encara que estic segur que som molts més que no pas uns quants- amb la desaparició de la Mima Orriols. Una bona persona que divendres passat ens deixava orfes de la seva amistat i de la seva estima. Una persona que per allà on va passar, va deixar fonda petjada de la seva forma de ser i de fer. Una persona militant dels valors que tenen a veure precisament amb les persones mateixes. Amb la llibertat i amb el civisme. Sense la Mima res ja no serà com abans. Però no és menys cert que el record de la Mima ens obliga a continuar bregant i treballant en la defensa dels valors per als quals ella va lluitar.

Sort, també, que de Mimes n’hi ha més… Només cal que les descobrim. Són persones, sovint anònimes, que sense buscar res a canvi, es lliuren als seus i als seus amics de manera sincera i gens egoista. Són persones que sempre tenen un consell a punt o un retret de “bon rotllo” a fer. Malauradament, però, a les Mimes només les sabem valorar quan, en un dels molts revolts de la vida, la mort -egoista com ella és- se les fa seves mentre que per a nosaltres ens deixa el buit.

Mima, cal que ho sàpigues: no t’oblidarem mai perquè la teva absència i la teva estima no ens deixa cap més sortida que la de seguir la traça que de manera tan profunda deixes en el camí!

Publicat a El 9 Punt, el 30 de gener de 2003