Exercir de periodista no és cosa fàcil. S’ha fet habitual darrerament matar al missatger abans que hi hagi qui assumeixi les seves pròpies responsabilitats arran fets o circumstàncies que han estat reflectides per periodistes en mitjans de comunicació. Així, quan apareix alguna notícia que no agrada als “importants” de torn, és més senzill desautoritzar i desacreditar al periodista i al mitjà; això si no se’l fa callar utilitzant argúcies de tota mena. El cas del Prestigie a Galícia, per exemple, ha posat de relleu fins on pot arribar la pressió i la censura del poder envers els periodistes que treballen en mitjans de titularitat pública gallecs; uns periodistes als quals se’ls ha prohibit referir-se a allò que era i que continua encara essent evident informativament parlant. Més a prop, dissabte passat, a la sortida del Camp Nou en acabar el partit Barça-València, uns quants brètols es van dedicar a agredir a periodistes pel sol fet d’haver denunciat la situació que es pateix a Can Barça. I encara més a prop nostre, diumenge passat, a l’Estadi de la Nova Creu Alta, es podien veure pancartes contra un periodista local.

El dret a informar es troba perfectament recollit en la nostra Constitució. Un dret que des del punt de vista dels periodistes, no té més límits que els que imposen les més elementals normes deontològiques. I quan algú es considera ser perjudicat per una informació o per comentari difós pels mitjans de comunicació, queden els tribunals de justícia els que s’han d’acabar pronunciant.

Publicat a El 9 Punt, el 23 de gener de 2003.