Segons hem pogut saber recentment, els accidents de trànsit esdevinguts a Catalunya des del primer dia de gener fins a finals d’agost, a més de les més de 250 víctimes mortals que han fet, han ocasionat lesions medul·lars de molt difícil recuperació en un total de 106 persones. D’aquesta manera, si el nombre de víctimes mortals que els accidents de trànsit fan ja és prou alarmant, la circumstància de què més d’un centenar de persones que els han sobreviscut quedin amb lesions greus que condicionaran les seves vides per sempre més, afegeix un punt més en el drama que aquests accidents desencadenen en moltes famílies. Quan un succés fa sobtadament un nombre elevat de víctimes, la societat se’n resent i fins i tot entra en una mena de catarsi col·lectiva. És el què passa arran d’un accident d’autocar, d’avió o d’una catàstrofe natural amb un nombre elevat de víctimes mortals. I quan això s’esdevé tot són lamentacions i cerca d’explicacions perquè volem “poder entendre” què és el què ha passat i per què ha passat, talment com si busquéssim una justificació allà on difícilment n’hi pot haver més enllà de la coincidència fatal de diversos factors. L’any 2006 tancava el calendari amb un balanç de més de quatre milers de víctimes mortals per accident de trànsit a tot Espanya. Un nombre molt superior al nombre de víctimes que ocasiona un accident aeri o una catàstrofe natural. I malgrat la magnitud de la xifra, ningú no s’immuta més enllà de les famílies que en resulten directament afectades. D’altra banda, cada cap de setmana ens arriba el luctuós “parte” d’accidents i de víctimes i tampoc no hi fem cas, talment com si estiguem vacunats per fer front al morbós degoteig de morts que la carretera es cobra. Sense anar més lluny, el darrer cap de setmana, hi ha hagut a tot Espanya una trentena de víctimes mortals en accident de trànsit. 11 d’aquestes víctimes han estat motoristes.
Algú s’ha esquinçat les vestimentes? Segur que davant la contundència d’aquestes dades, en la intimitat de cada casa hi deu haver molts que reclamen que es faci quelcom per evitar accidents i víctimes. Però es tracta només de la reflexió d’un instant ja que tant bon punt sortim de nou a la carretera, els conductors ens transformem i, en general, fem poc cas a les normes de trànsit i sovint mostrem una conducta incívica. Dalt d’un cotxe o d’una motocicleta ens sentim “amos del món” i mai no pensem que un dia ens pot tocar a nosaltres patir les conseqüències d’un accident o, el què és pitjor, ser-ne els causants.
Quantes víctimes innocents han estat fetes per persones temeràries que han fet cas omís a senyals de trànsit o s’han saltat normes o, simplement no han fet cas a recomanacions i prohibicions com, per exemple, parlar pel mòbil mentre condueixen o han ingerit begudes alcohòliques? El “quid” de la qüestió rau, en part, en què poc s’acaba fent contra les persones que causen accidents i provoquen víctimes i que són les companyies d’assegurances les que acaben cobrint econòmicament els danys ocasionats per un accident tant personals com materials.
Davant aquest estat de coses costa d’entendre que quan les autoritats governatives anuncien l’enduriment de mesures per intentar reduir el nombre de sinistres, la societat es revolti i les critiqui. Recorden les reaccions produïdes quan es va decidir limitar la velocitat en carreteres i autopistes? Recorden les crítiques al carnet per punts? I per la instal·lació de radars? I per la prohibició de parlar pel mòbil? I, malgrat tot això, hi ha qui continua corrent més del què cal i fent el que li plau a les carreteres. D’aquí la gran paradoxa: mentre reconeixem que hi ha massa accidents i víctimes mortals a les carreteres, no estem disposats a acceptar limitacions de cap mena. Ens hem acostumat a voler-ho tot a canvi de res. Està bé –pensem– que es controli als altres però no pas que se’ns controli a nosaltres! És cosa sabuda que la culpa sempre la tenen els altres. Nosaltres no la tenim mai! I és evident que si ens entestem per continuar per aquest camí no anirem mai bé.
Publicat a Diari de Sabadell, el 27 de setembre de 2007
Comentaris recents