Els que habitualment em llegeixen saben de la meva debilitat per al transport públic. I això perquè valoro com cal la contribució que aquest medi de transport pot fer en favor d’una millor qualitat de vida ciutadana. Però més enllà d’aquesta meva obsessió, el transport públic és una plataforma excel·lent a l’hora de conèixer què pensen i què opinen els seus usuaris, tots ells ciutadans normals i corrents. Tot plegat perquè les converses dels viatgers diuen perfectament quines són les qüestions que preocupen a la ciutadania.

Ara, per obra i gràcia de l’ús compulsiu que dels telèfons mòbils fem, els usuaris del transport públic els és donat saber més encara sobre els seus col·legues de viatge. Per exemple en relació a les preferències i característiques dels propietaris de mòbils a partir d’escoltar la multiplicitat de melodies amb les quals els han personalitzat que en ocasions són francament reveladores, com la d’un que havia elegit l’himne del Real Madrid per ser avisat quan li entrava una trucada. Per exemple en relació als tràngols i a les trifulgues per les quals passen els posseïdors de mòbil que no s’estan gens ni mica de parlar de qualsevol qüestió, per delicada o íntima que sigui, talment com si es trobessin completament sols en el vagó.

D’aquesta manera, entre anuncis d’estacions, avisos sonors de tancament de portes, melodies de mòbils i converses telefòniques de tota mena, el viatge en transport públic esdevé cada vegada més “distret” i il·lustratiu de la societat en la qual vivim…

Publicat a El 9 Punt el 30 de maig de 2002.