Qui vagi llegir la notícia que la setmana passada es publicava en un diari d’àmbit estatal, relacionada amb el judici a un home que va disparar un tret a la seva xicota i no conegui Sabadell bé, segurament es va sentir immers en un mar de dubtes. Fins i tot, l’hipotètic lector, en acabar la lectura, devia córrer a buscar mapes i atlas per tal de comprovar que Sabadell no s’havia mogut d’allà on ell creia que havia estat sempre, és a dir que continuava en la comarca del Vallès Occidental.

Perquè en la notícia de referència, l’informador, en narrar –per cert amb tota mena de pels i senyals– com s’havia produït l'”amorós” incident –i és que hi ha amors que maten!–, explicava que la persona que ara era objecte de processament havia utilitzat una arma que ell mateix havia desenterrat “i que tenia amagada, des de feia molt de temps, en una muntanya de Sabadell” (sic).

–Vés per on, vaig fer per a mi. Jo que em pensava que coneixia, pam a pam, el gens accidentat terme sabadellenc, m’assabento ara que Sabadell té muntanyes! Però com que tot té explicació, el què devia passar és que l’informador que signava la notícia, feia poc que havia llegit aquells versos de Joan Oliver, que jo citava aquí mateix no fa gaire setmanes, que comencen dient “en ma terra del Vallès / tres turons fan una serra…”. Amb l’emoció de la lectura, el periodista va confondre els turonets del terme sabadellenc amb una gran muntanya. Es clar que si a Sabadell tenim muntanyes, els terrassencs deuen tenir serralades! I nosaltres sense saber-ho! I és que amb la lectura sempre s’aprèn quelcom!

Publicat a E 9 Nou, el 16 de gener de 1997