No us penséssiu pas que us vull parlar d’un forat normal. D’aquells que es poden trobar en qualsevol indret i a qualsevol hora del dia o de la nit. No. Ni això fos no caldria que perdés ni un instant per a referir-me a un forat. Perquè el forat del qual us parlo és especial. És un forat cultivat. I il·lustrat. És un forat situat en un punt estratègic. Just en la cruïlla que formen les voreres de dues importants avingudes sabadellenques que, per estar a l’alçada del forat, porten noms ampulosos: avinguda Onze de setembre i Ronda Zamenhoff. Per si no ni hagués prou puc dir-vos que el forat es troba a ben pocs metres d’un quiosc de diaris i de revistes. Des de la seva estratègica situació, el forat observa cada dia, com s’obre el quiosc i com s’omplen dels diaris i de les revistes que unes camionetes van deixant quan encara els carrers no han estat posats. Des del seu observatori arran de terra, el forat contempla les anades i les vingudes dels que s’adrecen al quiosc per tal de comprar un diari o una revista o, qui sap si una simple xuxeria. També controla els que travessen el carrer amb pas lleuger abans el semàfor no decideixi canviar de color, aturant a uns i deixant passar a altres. Entre una cosa i una altra, el forat es troba força distret, especialment si plou, en què la pluja el dissimula i sempre hi ha algú que s’hi entrebanca i roda per terra. I, pel què es veu, això passa sovint. I llavors, el forat, se sent satisfet d’haver provocat una nova malifeta…

Jo, com qualsevol altra mortal, em vaig rendir a l’estranya atracció del forat i en vaig ser la seva enèsima víctima.

Publicat a El 9 Nou, el 23 de gener de 1997