Mandela i De Klerk han estat els distingits enguany pel Comitè Nobel amb aquest preuat guardó destinat a excelsar aquella o aquelles persones que en el discórrer dels darrers dotze mesos s’han destacat pels seus esforços en la recerca de la Pau. Des d’aquest punt de vista la distinció atorgada als dos líders sudafricans no mereix cap mena de discussió ni dubte malgrat que, de ben segur, trobaríem altres persones i col.lectius que no desmereixerien el prestigi del guardó.

Els dos personatges Premi Nobel de la Pau 1993, malgrat les seves opcions i biografies tant dispars com contraposades, tenen en comú ésser ciutadans d’un mateix país i l’afany per aconseguir que la democràcia i la convivència esdevinguin dos sòlids valors sobre els quals fonamentar el “nou estat” multirracial que serà, en un futur no massa llunyà, la República Sudafricana. Nelson Mandela –president del Congrés Nacional Africà (CNA)– i Frederik De Klerk –president de la República de Sudàfrica– han treballat, i segur que ho continuaran fent amb més entusiasme si és possible, per tal de superar els perjudicis racials i els comportaments socials tan fortament arrelats en la societat sudafricana. A un i a l’altre no els ha costat poc mantenir-se coherents amb el seu pensament. A Mandela, com a mínim, molts anys de pública incomprensió i encara més de repressió i de presó. A De Klerk crítiques, suors i llàgrimes en la justa causa de voler posar punt-i-final al règim de segregació fins ara vigent a Sudàfrica en compliment del compromís que va contreure, el juny de l’any 1991, davant el Parlament tricameral.

El públic reconeixement que el Comitè Nobel ha fet en les persones de Mandela i De Klerk, no és un agraïment pels serveis prestats ni tampoc un anunci que els dies de l'”apartheid” i dels enfrontaments ètnics a Sudàfrica han acabat. Contràriament la distinció ha d’ésser interpretada com una crida a l’atenció de tothom vers el procés per l’establiment d’una democràcia multirracial en la República Sudafricana i que els mateixos països i governs que fa dos anys sancionaven aquell país, apostin ara pel seu suport a la tasca democratitzadora que s’hi està portant a terme.

Es així com la concessió del Nobel de la Pau 1993 és de fet, per a Mandela i De Klerk, un estímul més en la seva lluita de fer possible la instauració a Sudàfrica de l’estat social de dret. Les lluites internes, de caràcter tribal en la comunitat negra, i la violència de l’extrema dreta, en la blanca, conformen dues peces claus del trencaclosques que hauran d’acabar de muntar per aplanar l’encara pedregós camí que falta fins la celebració de les primeres eleccions multirracials previstes per a la propera primavera. Serà el moment en el qual els sudafricans –en aplicació del principi democràtic d'”una persona un vot” que no sap de credos, races ni sexes– elegiran lliurament els seus representants i governants.

L’any 1993, que haurà estat “negre” per a tantes coses, passarà a la història com un any notable pel que fa a la resolució –o inici de resolució– de conflictes que semblaven no tindrien mai fi. Els encara recents acords signats entre Israelites i Palestinians i el canvi de decorat a Sudàfrica en són bons exemples. Això no obstant queden encara vius altres no menys importants conflictes. Seran necessaris altres Mandelas i De Klerks capaços de veure-hi més enllà de l’estret marc que proporciona la miop defensa de pretesos privilegis i disposats a enarborar la bandera del diàleg, del respecte, de la democràcia i de la solidaritat. Només així és possible l’entesa entre col.lectius que formen part d’un món, d’una societat, cada vegada més interrelacionat i en el qual tots som iguals o, si ho preferiu, ningú no és –o no hauria d’ésser– diferent.

Publicat a Diari de Sabadell, el 21 d’octubre de 1993