Em trobo amb un meu amic, fanàtic del CE Sabadell, a l’aplec del Mussol de Sant Quirze del Vallès. Només veure’m, em crida i, ai las!, em parla bé del CF Terrassa. Per un moment penso que l’èxit de l’aplec del Mussol (amb l’organització del qual està implicat) l’ha trasbalsat!…  M’explica com la sort del CE Sabadell per jugar el play off a Segona A, passa, en part, pel què facin els egarencs en els partits de lliga que encara els resten. Ironies del destí! –penso–, el Sabadell a mans del Terrassa! En acabar el seu encès discurs, recordo al meu amic que és el CE Sabadell qui té a les seves mans –als seus peus en aquest cas– la classificació en el play off. Nogensmenys, si els sabadellencs fan el què ha de fer –guanyar partits!–, res no els privarà de jugar la lligueta d’ascens.

Com passa en tots els ordres de la vida, si per obtenir un èxit hem de refiar-nos dels encerts o dels errors d’altres, senyal que ho fem malament i que no confiem en nosaltres mateixos. Tot plegat perquè, si això passa, vol dir que no hem planificat ni executat les coses de la manera més convenientment i ens hem d’acabar refiant de l’atzar i de la nostra bona estrella. Dit sigui de passada –i com aquell qui no diu res–, quelcom d’això succeeix amb les situacions que la vida ens proposa, tant a nivell personal com col·lectiu, en què l’atzar i la bona sort no són suficients a l’hora de garantir l’èxit.

En qualsevol cas, i, per allò de les “meigas”, que “de haberlas haylas”, des d’ara i fins al final de la lliga, des de Sabadell hem de cridar: Força Terrassa!

Publicat a El 9 Nou, el 3 de maig de 2001