Ho confesso. Tinc una certa debilitat per les enquestes i els estudis. No serveixen massa per a res però sempre possibiliten un fàcil comentari…, i un bon negoci per a les empreses que s’hi dediquen. Ben mirat tothom té dret a guanyar-se la vida. La qüestió és que fa poc vaig tenir accés al resultat d’una enquesta que atorgava un aprovat justet a la confiança que, per part dels ciutadans, mereixien els ajuntaments. La millor nota l’obtenia el Rei i el Defensor del poble. La pitjor però se l’emportaven els tribunals de justícia, els partits polítics i els polítics…

Ja se sap que de les enquestes no cal fer-ne molt cas. Marquen, en el millor dels casos, tendències. Res més. Això no obstant hauria de preocupar als implicats que l’opinió dels ciutadans col×loqui en tan mal lloc a la justícia i als polítics. El resultat deu ser la lògica conseqüència de trifulgues i de crispació política, la qual cosa ha acabat provocant un fort desencís per part dels ciutadans. Preocupa que, malgrat tot, ni la justícia ni els polítics no acabin d’aprendre del missatge que se’ls fa arribar i s’entestin en continuar sent els protagonistes i el centre d’atenció mediàtic…

Enmig d’aquest estat de coses, l’aprovat que mereixen els ajuntaments a música celestial. A glòria. Segurament perquè en els governs de les ciutats no es dona el clima de crispació política habitual en d’altres àmbits i perquè el pragmatisme presideix l’acció de govern. Per una qüestió de salut i d’higiene mental, valdria la pena que els que tenen responsabilitats de govern, deixessin de tirar-se els plats pel cap i de culpabilitzar als altres dels errors que només a ells correspon i dediquessin el temps en gestionar més eficaçment el comú.

Publicat a El 9 Nou, el 28 d’agost de 1997