A finals del juliol, Josep M. Núñez era elegit de bell nou president del Barça. Com que no volia trobar-se amb sorpreses -d’altra banda gairebé impossibles per la manca d’una oposició conjuntada-, Núñez havia dissenyat una convocatòria electoral que feia difícil la tasca dels possibles precandidats i futurs opositors a la presidència. La cosa no tindria més importància si no fos perquè precisament es tractava de la presidència del Barça o, el què és el mateix, d’un “tinglado” esportiu-comercial de primera magnitud i que, directament o indirecta, incideix sobre molts. Des dels que gairebé tenen el “privilegi” de ser-ne socis fins a aquells altres que malgrat no ser-ne socis, segueixen el Barça com si d’una cosa personal es tractés, passant per productes mediàtics. També marques comercials que ofereixen l'”oro i el moro” a l’hora de vincular els seus productes al club.

Per tot això i també per l’abast de la projecció del Barça, per les passions que el club suscita i pels interessos comercials que mou, és impossible que la trajectòria del club passi desapercebuda gairebé per a ningú. Perquè a més, el Barça, a diferència d’altres clubs de futbol, no és encara una Societat Anònima Esportiva en la qual el president fa i desfà com més li plau ja que s’hi juga els seus “calés”. Això no obstant el Barça sembla comandat com si d’una SA qualsevol es tractés. És a dir que Núñez sembla que sigui l’accionista majoritari.

El Barça és una entitat esportiva però també, que no ho oblidi ningú, una gran indústria envoltada d’interessos de tota mena. Una indústria que mou milers i milers de milions de pessetes i que al llarg dels dinou anys de mandat del president Núñez s’ha anat consolidant al mateix temps que, paral·lelament, es bastia una gran i complicada xarxa d’interessos. L’etapa Núñez ha estat, negar-ho seria negar l’evidència, altament productiva econòmicament parlant. Però, contra el que podria semblar, els resultats esportius assolits al llarg del mandat del president no han estat a l’altura que el potencial econòmic del club hauria de fer pensar. Una entitat que té accés als millors jugadors hauria d’estar obligada a oferir un bon espectacle i a obtenir sempre els millors resultats esportius. I malgrat els títols sumats en els darrers dinou anys, el rendiment esportiu del club no ha estat superior.

Núñez ha instaurat en la presidència del Barça un peculiar estil que tendeix a identificar entitat i president en un mateix conjunt indestriable. Un atac a Núñez és presentat com un atac a l’entitat. Al reelegit president del Barça li ha donat molt bons resultats. Allò que ja no és tan clar és si aquesta política també n’ha donat al Barça.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 22 d’agost de 1997