Les darreres hores de l’any s’esmunyen entre els dits de la mà, talment com si d’aigua es tractés. Demà passat, el 2005 posarà clau i forrellat a 365 dies que, ni de bon tros, hauran estat els millors de les nostres vides. I això tant pel què fa a les situacions que es donen en àmbits allunyats de nosaltres com en els més propers. Així, si fem una ullada al que ha estat per al món aquest 2005, observarem que els darrers dotze mesos tenen com a element comú els problemes de tota mena que es deriven dels conflictes bèl•lics que encara estan oberts i de la magnitud dels elements que la naturalesa ha desfermat damunt alguns  punts del planeta, en forma de terratrèmols, d’huracans, de tempestes tropicals… Si les ànsies de poder i de domini –especialment sobre els recursos energètics– són el teló de fons de l’escenari dels conflictes bèl•lics, és la manca de respecte envers les lleis de la naturalesa la causa de l’extremada violència dels fenòmens naturals que ens ha tocat viure aquest any que ara acaba.

En un àmbit més proper, també són les “guerres” –en aquest, però, estrictament dialèctiques i polítiques– i els efectes naturals –en forma de sequeres i d’aiguats inusuals– també s’han deixat notar força durant el 2005. Sortosament, però, amb uns resultats que res no tenen a veure amb les guerres i amb els efectes naturals que s’estan visquent i s’han viscut en d’altres indrets del planeta. Així, a casa nostra i en el camp de la política, les incontinències verbals de determinats polítics han ressuscitat vells dimonis fent que la crispació ambiental assolís uns nivells que, com a mínim, afecten al més elemental respecte que ens devem les persones i, per damunt de tot, a les institucions que ens representen. En aquest sentit, una de les qüestions que més ha encrespat l’ambient polític i social, ha estat sens dubte l’ús partidista i demagògic que el Partit Popular ha fet de la proposta de nou Estatut de Catalunya, aprovada per la pràctica totalitat del Parlament de Catalunya. Tot plegat perquè els populars, abans de debatre l’Estatut allà on corresponia, van preferir portar el debat al carrer i, allò que encara és pitjor: aprofitar l’Estatut per alimentar actituds i discursos contra les institucions i les persones que vivim a Catalunya.

A partir d’ara i passi el què passi, el mal ja està fet. Les profecies apocalíptiques del PP qualificant el nou Estatut de Catalunya d’insolidari i d’atemptar a la “unidad de España”, han acabat fent forat en una part important de la ciutadania espanyola. Davant això no ha d’estranyar que hi hagi molts que observen Catalunya més com un “problema” que no pas com una oportunitat per avançar cap a un model d’Estat més en sintonia amb els temps que corren. L’actitud tremendista del PP ha comportat, d’altra banda, que creixés un sentiment contra de Catalunya que, al carrer, s’ha palesat amb boicots als productes catalans en un “totum revolutum” sense sentit. Tot plegat perquè els populars acabessin rectificant la seva tàctica inicial i, contra el que havien vingut dient, ara estiguin disposats a prendre part en el debat parlamentari de l’Estatut a les Corts generals, després que Rajoy mostrés abans d’ahir a Barcelona, una cara més amable, oberta a una negociació que fins ara havien negat. Pagava la pena recórrer aquest camí per arribar fins aquí? Evidentment no i, electoralment, tampoc no sembla que el PP n’obtingui massa rèdits.

Ara que el 2006 és a punt de començar, voldríem que aquest fos l’any en què les aigües tornessin a mare i que, a casa nostra, s’imposés la sensatesa a tots nivells. Voldríem també que la cultura de la pau s’imposés arreu com a pas primer vers un món més just i solidari. Un món en el que les diferències entre països disminuïssin més que no pas augmentessin. Un món en el que la globalització no afavorís la concentració de poder en unes poques mans sinó la solidaritat entre els pobles i les nacions.

Que tinguem un bon any!

Publicat a Diari de Sabadell, el 29 de desembre de 2005