Quan ens apropem a una campanya electoral es fa present el debat –impossible de concloure– entorn de l’oportunitat i la rendibilitat que els candidats treuen dels actes públics i dels mítings que partits i coalicions organitzen en temps de pre-campanya i de campanya electoral. L’evolució tecnològica dels mitjans de comunicació està modificant els hàbits i els comportaments personals i col.lectius ciutadans. També els que formen part de la seva esfera personal i més íntima, com ho és el prendre posició i opció davant les propostes i les promeses que fan els caps de llista i els líders de les formacions polítiques amb la finalitat de fer-se amb el màxim nombre de vots, amb el màxim d’escons. D’aquesta guisa els litúrgics mítings polítics en places i locals han estat substituïts, o per a ésser més exactes, complementats pels menys rituals i més massius mítings mediàtics que diàriament ens arriben a casa a través de la televisió.

L’evolució tecnològica dels mitjans de comunicació i la posada en marxa de les anomenades autopistes de la comunicació (amb la seva estrella “Internet” al front) ens està facilitant l’accés a més informació, la qual cosa no vol dir que tinguem accés a tota la informació ni, menys encara, necessàriament a una informació de qualitat. Un i altre conceptes serien peres d’un altre perer. Però més enllà d’aquestes consideracions, sí que cal convenir que el més fàcil accés i circulació de la informació ha redundat en què els fets –determinats fets– provoquin reaccions immediates sobre l’opinió pública. La decisió del govern francès de mantenir, contra vent i marejol, el programa de proves nuclears a l’atol.ló de Mururoa i la reacció de l’opinió pública d’arreu, constitueix un dels molts exemples que es podrien adduir de com la circulació de la informació incideix en els comportaments dels ciutadans, des dels estrictament socials als polítics i ideològics.

El polifacètic Winston Churchill assegurava que “la democràcia és el pitjor dels règims després d’haver desestimat a la resta”. El vell i reconegut polític i escriptor, Premi Nobel de Literatura 1953, formulava aquest pensament fa bastants anys, quan l’acció de govern no es trobava encara tant en el punt de mira dels ciutadans com s’hi troba ara. La democràcia continua avui no essent un sistema perfecte malgrat que si sigui perfectible. Lluny però de qualsevol altra consideració, el sistema democràtic continua essent, i de llarg, el menys dolent dels règims polítics possibles. Una manera de coadjuvar a minimitzar els dèficits de la democràcia, és precisament apostant per la lliure circulació de la informació, fomentant el debat seriós i el contrast de les idees amb l’objectiu que els ciutadans puguem tenir suficients elements de judici a l’hora de conformar la nostra opinió. En especial en el moment d’exercitar el nostre dret al vot i d’abonar les tesis d’una determinada opció política.

En aquest sentit, la fórmula televisiva dels debats electorals del “Cara a cara” ha vingut a injectar una mica d’aire fresc en els rígids discursos electorals. Es amb debats –més que no pas a través de la presència abusiva i avorrida dels candidats en els mitjans de comunicació– que els ciutadans poden acabar reconei­xent-se en l’opció que s’apropa més als seus interessos i a les seves il.lusions. La bondat i l’encert dels “Cara a cara” ja es féu palès en ocasió de les eleccions generals del juny del 1993 i també en les darreres municipals del mes de maig. En el primer cas foren Felipe González i José M. Aznar els que es prestaren a aquest interessant i profitós exercici mediàtic i democràtic i, en el segon, Pasqual Maragall i Miquel Roca els que donaren una autèntica lliçó de plena acceptació del joc democràtic i de respecte envers els ciutadans.

Els “Cara a cara” s’han incorporat a la normalitat de les darreres campanyes electorals. Es tracta d’una d’aquelles iniciatives que caldria esdevinguessin costum i que els candidats no haurien de defugir mai per cap raó. Contràriament s’estarà segrestant als ciutadans l’oportunitat d’aprofundir en les propostes i en el coneixement de l’exacta capacitat i disponibilitat política d’aquells que volen obtenir el nostre favor democràtic, el nostre vot.

Publicat a Diari de Sabadell, el 26 d’octubre de 1995