Sóc del col•lectiu de mortals que vàrem néixer poc temps després que acabés la II Guerra Mundial i d’això fa una bona pila d’anys. Més concretament, sóc de les persones nascudes el 1948, és a dir fa justament una seixantena d’anys. Això, òbviament, no té res d’especial més enllà del fet personal “traumàtic” d’haver de canviar el primer dígit de l’edat que podem lluir. No fa massa dies llegia en un mitjà diari que un grup de persones que els unia el fet que enguany complien quaranta anys, preparaven una trobada massiva dels seus coetanis que en feien quaranta el 2008, per intentar reunir-ne a molts i entrar a formar part del Llibre de rècords Guiness. Tot s’hi val a l’hora de festejar un canvi de dècada en l’edat de cadascú i sobretot per fer evident que són molts i moltes els que es troben en el mateix tràngol d’haver de canviar el primer dígit de la seva edat; en aquest cas, passar del 3 al 4. Tornem però, als que –com sovint explica un bon amic– enguany posarem una nova joventut de vint anys a les nostres vides que serà la tercera. I això, no ens enganyem, imposa… Si més no perquè amb la seixantena s’obre la porta a canvis importants en les nostres vides. No endebades és durant aquesta dècada quan, normalment, les persones es jubilen. És també en el decurs de la seixantena que, gràcies precisament a la jubilació laboral, hom pot cultivar afeccions per les quals mai no s’havia disposat de temps. ¿Quantes persones han fet evidents habilitats que desconeixíem, precisament a partir d’haver deixat enrere les seves obligacions laborals?
Però tampoc no és d’això del què avui vull parlar. Més aviat em vull referir a l’impacte “emocional” que produeix saber que has entrat a la seixantena, no pas perquè tu mateix en tinguis consciència, sinó perquè siguin altres aquells que et recordin l’edat que indubtablement atresores. Els ésser humans som capaços d’assumir-ho pràcticament tot i autoconvènce’ns del què calgui; però –ai las!– una cosa és aquesta capacitat d’autoconvenciment i una altre ben diferent, que algú et posi davant el mirall per delatar l’edat que tens davant dels altres. Dit d’una altra manera, res no passa quan el secret de l’edat et pertany. Ara bé, que des de fora te’n facin memòria, això ja és una altra cosa! És, guardant les distàncies, com aquell que frueix d’un cotxe flamant que passats uns anys deixarà de ser nou i haurà de lluir una enganxina al parabrises que delatarà que té una edat, malgrat presenti un molt bon aspecte. Segur que aquesta no deu ser la imatge més adient per simbolitzar l’edat. Però confesso que jo mateix em sento aquests dies, amb els meus gairebé seixanta anys, com aquest cotxe al qual li acaben de col•locar l’enganxina de l’ITV, senyal irrefutable d’haver superat una determinada edat.
Escric tot això perquè acabo de viure un parell d’experiències que vull comentar, si més no, com a exercici de teràpia personal. La primera d’aquestes experiències té a veure amb les moltes aplicacions de la informàtica que conxorxada amb el cens de la població, ha estat la “responsable” directa de la carta que vaig rebre de l’alcalde posant-me al corrent de les activitats d’oci “exclussives” per la gent gran; una etapa que, pel què he pogut comprovar, comença justament quan es compleixen 60 anys. No ha estat, però, fins un recent viatge a Brussel•les, al cor mateix d’Europa, que m’he adonat que em tractaven com a una persona gran. En fer visites culturals, inexorablement em preguntaven l’edat i m’informaven que per tenir l’edat que tinc, gaudia d’un descompte, per cert, gens menyspreable. D’aquesta manera he descobert la paradoxa que comporta, d’una banda, haver de patir el “trauma” de què em descobreixin l’edat i, de l’altra, que jo hagi descobert que per tenir l’edat que tinc, disposo de molts avantatges.
Així que, ben pensat, m’he convençut finalment de què això de ser considerat “persona gran”, tampoc no està gens malament…!
Publicat a Diari de Sabadell, el 21 de febrer de 2008
Comentaris recents