Queda poc més d’una setmana de teòrica campanya electoral abans d’anar a les urnes. I escric teòrica per allò que ens trobem instal•lats, gairebé de manera permanent, en la muntanya russa de les pujades i de les baixades post-electorals, avant-electorals, pre-electorals, sense solució de continuïtat Aquests dies, a més i com no podia ser d’una altra manera, estem assistint a l’espectacle mediàtic d’acaraments i de retrets per part dels uns i dels altres amb la finalitat de fer-se escoltar entre allò què n’anomenem cos electoral: és a dir la ciutadania amb dret de vot. La música de fons no és, dissortadament, novedosa; una música a la qual s’afegeixen ara enquestes que, segons qui les encarregui, carreguen cap una banda o cap una altra. El mateix debat de dilluns entre Zapatero i Rajoy va ser valorat de manera ben diferent pels uns i pels altres, a despit que pràcticament tothom coincidia en què –com ja va passar amb el debat Solbes-Pizarro–, el guanyador va ser el candidat socialista. Però més enllà de les xifres, de si la distància entre PP i PSOE és més alta o més baixa, caldrà insistir en què els sondejos de qualsevol mena marquen tendències i no pas defineixen fotografies. Les fotografies, en el cas d’unes eleccions, s’acaben fent el mateix dia de la consulta electoral i en la seva definició hi intervenen molts factors i, d’entre aquests, el més decisiu: la mobilització de la ciutadania. La resta de consideracions que es puguin fer sobre sondejos són, simplement, percepcions en relació a com podria quedar la fotografia final. Res més.
I ja que parlem de tendències i de percepcions, bo serà –o potser no tant bo— parar atenció en un altre recent estudi, en aquest cas de la patronal CECOT, que conclou que el nivell d’absentisme laboral a Catalunya és dels més elevats d’Espanya i, en qualsevol cas, està força per sobre del que es dona a la resta d’Europa. No es tracta de fer demagògia amb una dada tant sensible com aquesta. Però sí que aquest és un indicador a incorporar en el deure de les qüestions que a Catalunya pesen quan es tracta de buscar explicacions pel què fa a la pèrdua de pes específic i al descens en els rànquings que s’elaboren sobre pràcticament tot. Està clar que un país solament es pot construir amb l’esforç de tothom. Quant un país va bé no és només perquè el govern de torn ho faci més o menys bé. De la mateixa manera que quan va malament, no tota la culpa és del govern. Depèn del treball de tothom, de l’exercici de la responsabilitat per part de tothom. I certament, no acaba d’anar bé un país en què l’absentisme laboral és elevat perquè d’això se’n ressent la productivitat i la competitivitat. Possiblement ens hem acostumat massa a exigir-ho tot a canvi d’aportar el mínim possible. I aquesta és una suma –o una resta— que mai no pot quadrar. És una suma que hauria d’ocupar més espai en els programes electorals.
Benvinguts siguin el debats, benvingudes les dades, benvingudes les enquestes i benvingudes les propostes electorals que es sotmeten a la nostra consideració aquests dies, malgrat estiguin mancades de fons ideològic. Tanmateix perquè les propostes electorals i els missatges que ens adrecen els partits polítics marquen tendències populistes i poc més. I aquí tenim, evidentment, un problema. Però no perquè això sigui així ha de servir d’excusa de res. Menys encara per quedar-se a casa i passar d’exercir el dret –l’obligació– de votar. I és que per poder exigir cal participar. Aquest és el principi fonamental de la democràcia. Com també és un principi elemental de ciutadania responsable contribuir a la construcció del progrés i del benestar del país des de la responsabilitat que a cadascú li pertoca. I això, sigui dit de passada, tinc la gran percepció que ara com ara, no és pas una virtut que ens abelleixi…
Publicat a Diari de Sabadell, el 29 de febrer de 2008
Dos comentaris sobre dos escrits del teu bloc. Primer, respecte el comentari de la CECOT i l’absentisme laboral. Penso que exposades en fred aqueste xifres, com fa la patronal, indueixen a la demagògia. La xifres són clares, qui té més baixes laborals és el segment de treballadors joves, aparentment una contradicció perquè els joves haurien d’estar en la franja d’edat que la que un es posa menys malalt. La CECOT calla, però, una dada, des del meu punt de vista bàsica, per entendre aquesta situació: la precarietat laboral, que pateix precisament aquesta franja, és un element que està comprovat que incrementa els accidents de treball. A menys preparació i més precarietat més accidentalitat. És clar, com que és una organització empresarial aquest petit detall no els convé dir-ho, ho deixen pels sindicats, com sempre els dolents de la pel.lícula.
Dir com ho va presentar la CECOT és una manera de posar pressió al metges i, especialment, a l’administració perquè es carregui els cost de les baixes des del primer dia i no como ara, a partir del 15è.
Segon comentari: M’alegro, que comencis a trobar les aventatges de tenir una certa edat.
Gràcies, Joan, pel teu comentari que, com bé saps, en gran part
comparteixo. Deixa, però, que et digui que és preocupant que davant les causes que es troben darrera l’absentisme, l’esquerra no hi tingui res a dir. Certament les causes són complexes, molt complexes. Però això no treu que gràcies a l’estat del benestar del qual gaudim, hi hagi qui acaba treient-ne profit… Des d’aquest punt de vista cal interpretar el meu comentari.
Joan,
Hi ha un percentatge molt alt de “passotisme” i també hi ha una avorriment del missatge que ens donen. En tot cas si estem avorrits hauríem de votar en blanc però mai abstenir-nos que demostra només no creure amb el sistema (democràtic) que malgrat tot és millor que qualsevol altre sistema.
Carles Martín