La primera vegada que vaig viatjar a Brussel·les va ser per qüestions professionals. Com habitualment acostumava a fer en ocasió de viatges que em portaven a ciutats que no coneixia, vaig avançar un parell de dies la meva partença, i d’aquesta manera poder passar el cap de setmana a la capital europea per conèixer-la. Ho reconec, en aquesta ocasió vaig cometre un error estratègic ja que el cap de setmana me’l vaig passar deambulant enmig d’una ciutat buida de persones i d’un interès físico-arquitectònic força limitat feta exclusió de l’àrea de la Gran Plaça i dels seus entorns. A més, el cap de setmana va ser plujós i solament un parell de cinemes, una exposició i l’hotel varen ajudar-me a superar la meva desesperació. El dilluns, quan em tocava treballar, l’ambient brussel·lenc era tot un altre. La ciutat era òbviament la mateixa però les persones li donaven un aire notablement diferent, especialment a la zona en la qual es concentren les institucions europees. Això passava a mitjans de novembre de 1986, i feia ben poc que Espanya s’havia incorporat de ple a la llavors Comunitat Econòmica Europea de la qual Jacques Delors n’era el president de la Comissió.

Quan vaig arribar a la seu de la Comissió on havia d’entrevistar-me amb diverses persones, em va sorprendre la il·lusió i el ritme de treball que es respirava arreu. El repte de fer avançar el projecte de la construcció europea ho impregnava tot i en l’horitzó es dibuixaven  els primers treballs que culminarien amb els acords assolits a la cimera de Maastricht el desembre de 1991, una cimera que va ser decisiva en el procés de vertebració de la Unió Europea i de la unificació monetària de l’espai comunitari.

Fa un parell de setmanes, un vell amic tornava de Brussel·les després de prendre part en una de les moltes reunions d’experts que habitualment s’hi celebren. Ell també havia decidit desplaçar-se a la capital de la UE el divendres al capvespre anterior al dilluns en què s’iniciaven les reunions, amb la intenció de descansar i de descobrir Brussel·les. El balanç del seu cap de setmana també hauria estat desastrós si no s’hagués decidit per canviar plans i visitar les ciutats de Brujas i d’Ambers molt més interessants arquitectònicament i urbanísticament parlant. El dilluns però, a diferència del què a mi m’havia succeït en aquell meu primer viatge a Brussel·les, el meu amic va trobar-se envoltat d’un ambient marcat pel pessimisme, talment com si el desànim s’hagués instal·lat en els cenacles de la UE. Què havia passat entre aquell 1986 de la meva visita a Brussel·les i l’actual 2002? Fonamentalment que la Unió Europea és una realitat i que també ho és la unió monetària. Dos dels reptes per als quals el 1986 es treballava. Amb això, els objectius econòmics motor de la UE fins ara, s’havien acomplert i el futur es presentava incert. Un futur que ha de passar per acarar qüestions d’ordre polític i d’aprofundiment democràtic de la UE i l’ampliació fins a 27 països. Un ordre polític i un aprofundiment democràtic que no  col·lapsi la UE i que, alhora, permetin no perdre oportunitats a l’hora de fer front a la política hegemònica dels EUA. Però això és molt fàcil d’escriure i el cert és que els països membres de la UE no tenen clar ni el model d’organització política pel qual cal apostar ni els estats estan massa per la feina de renunciar a més competències en favor d’un parlament europeu que legisli per tothom i, per damunt de tot, un executiu de la UE que governi.

Però de la mateixa manera que l’any 1957 començava l’aventura europea amb la signatura del Tractat a Roma i ningú no imaginava la transcendència d’aquell acte, ara és hora d’acarar el futur polític de la UE amb la mateixa disposició d’ànim que estimulava els sis països signants d’aquell primer Tractat. Tot plegat perquè la Unió Europea no serà fins que no disposi d’una Carta Magna per la qual regir-se també políticament. I és evident que cap dels actuals models polítics és suficientment vàlid per aquesta UE dels nostres amors i desamors que haurà d’optar per dotar-se d’un model nou que es fonamentarà en experiències ja existents però que haurà d’adaptar-se a la realitat rica i complexa d’Europa.

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 de febrer de 2001