La setmana passada fou, pel que a la vida parlamentària fa referència, força moguda. D’una banda, al Parlament de Madrid, Felipe González presentava les mesures de xoc adoptades pel seu govern per a fer front a la crisi i intentar frenar l’accelerat ritme de destrucció de llocs de treball que d’un temps ençà s’està produint al nostre país. De l’altra, al Parlament de Catalunya, una compareixença del Conseller de Benestar Social de la Generalitat, Antoni Comas, arran una recusació presentada pels socialistes, provocà aldarulls en la Cambra catalana que, trascendint les parets de l’hemicicle del Parc de la Ciutadella, arribaren al despatx del president de la Generalitat a la Plaça de Sant Jaume i avortaren un encontre entre Jordi Pujol i el líder de l’oposició, Raimon Obiols.

El fet que Alfonso Guerra no jugui, ara per ara, un paper destacat en el context de la política espanyola –les seves escasses compareixences públiques es circunscriuen a l’àmbit del partit– ha fet que en el Parlament de Madrid no es produeixen els agres debats, rèpliques i contrarèpliques que tenien com a protagonista a l’ex-vice-president del Govern Central. Molts estaven convençuts que el paper que jugava Guerra era estudiat i responia a un repartiment de rols entre ell i Felipe González el qual només baixava a l’arena política quan no hi havia altra solució.

Això quedà palès en el debat parlamentari de fa deu dies a Madrid en el qual Felipe González decidí que baixava a l’arena política per a enfrontar-se amb les armes de la dialèctica i per primera vegada en el marc de la proximitat de les eleccions legislatives, amb el que serà –és ja– el seu gran contrincant. I si Felipe González hi baixà fou perquè era conscient que ningú més que ell podia fer-ho. Els sondejos asseguren que fou el líder del PP el que en sortí més ben parat malgrat no aportar, en cap moment, propostes concretes amb les quals fer front a la recessió econòmica que patim. Serà però el temps, i les urnes, els que diran qui disposa de la confiança dels electors.

Dos dies més tard, en el Parlament de Catalunya, sorgia des dels escons socialistes una forta bronca contra les al.lusions que el Conseller Comas acabava de fer en relació amb l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall amb el qual manté, des de fa temps, una certa diatriba. La protesta, de les poques que s’han produït en el Parlament de Catalunya, recordava les encara més sorollosos que s’havien produït en el Parlament de Madrid arran les enceses i, a voltes, provocadores intervencions d’Alfonso Guerra. De fet situacions com aquesta es produeixen amb normalitat en els parlaments democràtics d’arreu sense que les seves conseqüències no vagin més enllà de les parets de l’hemicicle.

Per això costa entendre que el Grup Parlamentari de Convergència i Unió optés, en primera instància, per presentar una moció de reprovació contra els diputats socialistes que protagonitzaren la sonora protesta contra les paraules del Conseller Comas. Quelcom insòlit si tenim en compte que la majoria del Parlament és a mans de CiU com també hi és la presidència de la Cambra fet que feia que la reprovació signifiqués, “de facto”, una reprovació al president de la Cambra. No pot estranyar doncs que, dilluns passat, s’imposés el seny i la moció fos finalment retirada.

La vida parlamentària passa massa desapercebuda pels ciutadans segurament per la tàcita imposició de la llei de les majories i de les minories. I situacions com aquesta, en què la majoria pretenia silenciar les minories, no ajuden pas a millorar el clima polític ni tampoc faciliten la necessària entesa i voluntat de servei al país que, per sobre de tot, ha d’existir entre els diputats i grups parlamentaris. No és estrany, en aquesta tessitura, que arran la bronca en el Parlament i el seu desenllaç inicial s’abortés la reunió que els líders de Convergència i dels socialistes havien de sostenir divendres passat per a tractar qüestions de política catalana les quals precisen d’un apropiat clima de diàleg i de col.laboració que la majoria parlamentària de Catalunya no sempre propicia.

Publicat a Diari de Sabadell, l’11 de febrer de 1993