Després de força dies de no fer-ho, avui he recuperat el vell costum –la rutina– de llegir, sempre sobre paper!, la majoria d’articles d’opinió que es publiquen en els diaris que compro al quiosc. Una pràctica que per mor de les vacances i de les escapades que durant l’estiu he tingut la sort de poder fer, tenia abandonada. I si us he de ser sincer he de confessar que els temes més tractats pels columnistes d’allà i d’aquí –i també que mereixen l’atenció dels titulars que obren edició–, són força semblants als de fa unes setmanes a despit que els posicionaments i arguments hagin evolucionat d’acord amb les circumstàncies, sobretot després que dimecres passat es produís finalment l’encontre entre els governs d’Espanya i de Catalunya asseguts a l’entorn de l’anomenada taula de diàleg. El “sit and talk” que tant reclamaven alguns i que ara tant menystenen. Al marge, però, de les opcions lògiques que cadascú legítimament pugui defensar, deixeu-me que us digui que el sol fet que els governs d’Espanya i de Catalunya hagin fet el gest –de moment és només un gest!— d’asseure’s al redós d’una taula i parlar, no deixa de ser una bona notícia, més després de tants anys de desencontres i desencerts.

Res millor per il·lustrar aquest comentari que reproduir els titulars de la premsa d’avui:

“La taula de diàleg es reunirà quan hi hagi un altre acord” (Isabel Rodríguez) (El Periódico)
“El fre a l’ampliació del Prat redueix la inversió a 250 milions” (La Vanguardia)
“Sánchez a Aragonès: ‘Esto va en serio, no es para ganar tiempo” (El País)
“Hi ha marge per refer la taula de diàleg amb Junts” (Tània Verge) (El Punt Avui)
“L’hora de la negociació” (Ara)