Salima Ghezali és una periodista algeriana que passà fa uns dies per la nostra ciutat i que enamorà a l’auditori que la va anar a escoltar al Casal Pere Quart. No era aquesta, això no obstant, la primera vegada que la periodista i directora de La Nation trepitjava Catalunya. Ho havia fet anteriorment en diverses ocasions i, especialment, en ocasió de la Conferència Euromediterrània de Barcelona i del Fòrum Civil Euromed del novembre de 1995. Des de la primera ocasió que vaig poder escoltar a Salima i fins avui, han passat a Algèria no poques coses. La repressió contra la llibertat d’expressió no s’ha limitat només a la prohibició de què determinades informacions arribin a l’opinió pública. Molts periodistes han pagat aquesta mancança fins i tot amb la seva vida. Però no ha estat el col·lectiu de periodistes l’únic que ha patit -i que pateix- les contradiccions d’un règim que es pretén democràtic. Centenars de ciutadanes i de ciutadans s’han vist privats de llibertat i han estat assassinats enmig de la més clamorosa impunitat i manca de reacció externa. Salima Ghezali és, ella mateixa, una proscrita del règim i quan és al seu país, s’ha d’amagar per tal de no posar en perill la seva vida. Ara el Parlament Europeu li acaba d’atorgar el Premi Sakharov per la llibertat d’esperit mentre el president del Parlament del seu país, Abdelkadr Basalah n’ha criticat durament la concessió.

Així Salima -una dona en una societat molt més masclista que la nostra- s’ha convertit en símbol de la lluita pels drets humans i també la veu que reclama la nostra atenció, la dels europeus, envers el seu país, la seva cultura i les seves tradicions. En el discurs que habitualment Salima fa, planen sempre dues idees i denúncies: Una, la que es deriva de l’opressió que pateix el seu poble; l’altra, l’oblit en què nosaltres, els del nord, tenim el sud -perquè sempre hi ha un sud, com cantava Joan Manuel Serrat.  Salima és com una mena de veu de la nostra consciència –no pas l’única– que ens interpel·la en relació a les nostres contradiccions envers la situació per la qual transita la seva pàtria. “A Europa li falta coratge -diu ella- per a dir clarament que és el nostre petroli el què us interessa. No són pas ni les dones, ni els nens, ni els periodistes, ni els demòcrates que viuen a Argèlia –continua dient–, allò que interessa als europeus. És només el gas i el petroli”. I malgrat la contundència gravetat d’aquesta acusació, Salima té raó. Perquè Europa pensa molt poc amb el sud. I quan ho fa és en termes econòmics i de domini. No pas de solidaritat i de comprensió. De cooperació i d’ajut. De defensa dels valors democràtics i socials.

Avui és Nadal. Un dia en el qual tots ens desitgem el millor per a nosaltres i per a les nostres famílies. Val la pena, però, que en el moment de desitjar-nos tota mena de ventura pel Nadal i pels propers tres-cents seixanta-cinc dies que començaran d’aquí una setmana, ens recordem d’aquest sud que ens és tan proper i, alhora, tan distant. La veu de Salima Ghezali clama denunciant la situació en què viu el seu poble i apel·la a la nostra solidaritat. Que la seva no sigui una veu clamant al desert, que ningú no sent perquè no la vol escoltar. Al contrari que la seva sigui una veu que ens mogui a la  mobilització cívica per tal que acabi la violència i el no respecte als drets dels ciutadans que es dóna a Algèria però també en d’altres països mediterranis. Valdria la pena que -si més no per una simple qüestió d’egoisme- Europa apostés en favor de la recuperació d’una situació política democràtica a Algèria, sense la qual no es pot pensar en el seu desenvolupament econòmic i social. No oblidem que són les relacions de terror i de marginació les que propicien el desenvolupamentt dels extremismes i dels fonamentalismes. I aquests, i no pas l’Islam com molt bé assegura Salima Ghazali, són els enemics dels ciutadans i dels valors democràtics.

Publicat a Diari de Sabadell, la diada de Nadal de 1997