Dels llavis de la meva sàvia àvia sortien sovint aquestes paraules: “receptes tinc que per a mi no vull”. Quan així s’expressava era senyal inequívoca que acabava de ser testimoni d’una conversa en la que algú donava consells a algú altra sobre com resoldre un conflicte determinat; consells que qui els impartia havia demostrat a bastament que era incapaç d’aplicar-se’ls. No sap pas la meva àvia les vegades que la recordo, tant per la seva manera de ser com per la saviesa que em va saber transmetre a través de les incomptables dites –autèntiques piulades gens buides de contingut–  amb les que il·lustrava qualsevol situació de la vida quotidiana. El cas és que la dita que acabo de reproduir encaixa a la perfecció amb l’actitud i amb la vehemència de molts actors polítics que tracten d’exigir a altres allò que ells mateixos no estan disposats a posar en pràctica. Ho he escrit en diverses ocasions i no em cansaré de tornar-ho a fer quantes vegades calgui: mentre no estiguem tots plegats disposats a posar en pràctica allò mateix que legítimament i amb raó exigim al contrari, els dèficits democràtics i les imposicions ideològiques no tindran aturador.

La qüestió catalana –un eufemisme més dels molts que usem per a definir el desafecte que es dona entre Catalunya i Espanya–  és una mostra palpable del què acabo d’escriure, atès que la manca de diàleg i de negociació entre governs ha acabat derivant en un conflicte que, exponencialment, no ha fet més que créixer des del 2010, animat per la sentència del Tribunal Constitucional que retallava part del contingut de l’Estatut de Catalunya del 2006 que, prèviament, havia estat validat per dos parlaments (el català i l’espanyol) i referendat a les urnes. Ha estat així com amb el pas del temps les relacions entre ambdós governs –o més ben dit, les no relacions–  juntament amb els errors comesos per cadascuna de les parts, han acabat per enverinar de tal manera la política espanyola i la catalana que a hores d’ara es fa molt difícil entreveure el final del conflicte Catalunya-Espanya i els costos que socialment comportarà.

I quins han estat els majors errors comesos? Per part del govern de Madrid, l’actitud inamovible de Mariano Rajoy de no fer res davant el conflicte amb Catalunya i tampoc no voler –o no poder– aportar cap possible solució. Ha preferit creure que tot plegat es tractava d’un ‘soufflée’ que s’aniria desinflant i que la millor estratègia possible a aplicar era esperar i, en tot cas, perseguir judicialment les decisions que s’anessin prenent a Catalunya que es consideressin contràries a la normativa vigent. Al seu torn, des del govern de Catalunya –ara dissolt pel 155–, es va voler creure que n’hi havia prou amb la mínima majoria parlamentària que li donava suport per ‘passar d’una legalitat a l’altra’ i assolir la independència unilateralment sense disposar d’una majoria social àmplia, tal com les urnes van revelar en les dues darreres convocatòries electorals (l’una, qualificada de plebiscitària –la del 27-S–  i l’altra –la del 21-D–  convocada en aplicació del 155). I tot sense comptar amb el poder d’un Estat disposat a tot.

Així les coses i amb la bota del 155 al damunt i les conseqüències que se’n deriven i per evitar mals majors, s’imposa investir sense més dilació a un president o presidenta de Catalunya que estigui lliure de qualsevol hipoteca judicial. Un president o presidenta que sense renunciar a res, es fixi com a prioritat l’abolició del 155 amb la conseqüent recuperació de les institucions d’autogovern, i que estigui disposat a treballar per vertebrar una majoria social àmplia que obligui al govern de l’Estat a asseure’s en una taula de negociació. Clar que per aconseguir aquesta majoria social àmplia cal també una altra condició que encara que necessària no és suficient: que el Parlament de Catalunya, a partir d’acceptar la realitat d’una Catalunya ara dividida en dos blocs, estigui disposat a fer el què el president Roger Torrent va dir calia fer en el seu discurs de presa de possessió: recosir el país, recuperar la normalitat i fer política.

Dit en unes altres paraules: la negociació que amb tota justícia exigim a Madrid ha de tenir el seu reflex en el Parlament de Catalunya on, com podem veure aquests dies, les divisions dins dels mateixos blocs (independentista i constitucionalista) provoquen un creixent malestar en la ciutadania pel fet que els uns i els altres pensen i actuen en clau partidista i  no pas de servei al país que tothom diu defensar.