L’atzar del calendari fa que enguany em correspongui a mi ocupar i omplir la columna de La Contra, la Diada de Nadal. Com que deu ser de ben nascuts ser educat i respectuós -en especial en temps en què aquests són valors d’ús no massa corrent-, atorgant-me agosaradament una condició que no m’ha estat delegada per ningú, m’atreveixo a erigir-me en portaveu de les meves i dels meus col·legues de columna i desitjar-vos un bon dia de Nadal i un pròsper any nou.

Certament, però, no és gens fàcil fer vots per a un venturós Nadal quan sabem sobradament que, en tot cas, avui no és Nadal per a tothom. No ho és, per exemple, per als que sofreixen a causa de la irracionalitat i de la insolidaritat humana. Com tampoc no ho és per als que no tenen amb què protegir-se ni abrigar-se de les inclemències del temps i els mancs el més precís per a sobreviure. I encara ho és menys per als que habiten en indrets en els quals les llibertats, les opinions i les paraules no mereixen cap mena de respecte i sovint són trepitjades amb impossibles arguments que troben en el terror i en la força de les armes la seva única justificació

Bo serà doncs, com a mínim, recordar els versos que una vigília del Nadal d’ara fa una setantena d’anys, va escriure el malaguanyat poeta Joan Salvat-Papasseit. Uns versos que amb el pas del temps no han perdut validesa i que resen així: “Demà posats a taula oblidarem els pobres / -i tan pobres com som- / Jesús ja serà nat. / Ens mirarà un moment a l’hora de les postres / i després de mirar-nos… arrencarà a plorar”.

Publicat a El 9 Nou, el 25 de desembre de 1997