Avui s’acompleixen 50 anys de l’execució pel franquisme de l’anarquista i antifeixista Salvador Puig Antich. Ell, juntament amb Heinz Chez, serien unes de les darreres víctimes del règim del general Franco. Les darreres van ser les dels militants del FRAP Xosé Humberto, Baena Alonso, José Luis Sánchez Bravo i Ramón García Sanz i, dels etarres Jon Paredes Manot (Txiki) i Ángel Otaegi Etxeberria. La nit abans de l’execució de Puig Antich, desenes de telèfons d’arreu del món sonaren a la recerca de persones i de personalitats capaces d’intercedir davant el dictador Franco per evitar el compliment de la sentència a la qual Puig Antich havia estat condemnat per un tribunal militar. Un dels telèfons que aquella nit va sonar insistentment va ser el del Vaticà. Hi havia l’esperança que, des de la Santa Seu, es sol·licités clemència en favor de Salvador Puig Antich, aprofitant que Franco i el seu règim feien ostentació de ser catòlics practicants. Però des del Vaticà, ningú va despenjar el telèfon ni tampoc va moure cap dit. No està de més recordar-ho avui quan han passat cinc dècades i la causa de Puig Antich no ha estat revisada encara. Aquell mateix dia, a Tarragona, també era executar Heinz Chez, un gens conegut delinqüent comú d’origen polonès que res tenia a veure ni amb la política ni amb el cas Puig Antich. La paradoxa tràgica d’aquest fet és que aquesta execució –la torna– tenia una clara finalitat política: la de desorientar l’opinió pública, predisposada a confondre fàcilment activisme polític amb delinqüència comuna.