Un joc de la meva joventut era aquell que coneixíem com a rebombori, que consistia en elegir els veïns (i sobretot veïnes) que preferies d’acord amb els teus gustos i preferències. Quan no ho tenies prou clar o volies provocar al personal o simplement t’interessava generar un gran merder (entès aquí com a un “gran desordre, confusió, renou, desgavell” segons la darrera accepció de l’entrada del mot en el diccionari general de la Llengua catalana) cridaves a rebombori general (i d’aquí el nom del joc). Llavors, tothom s’havia de moure i bo era observar com cadascú es posicionava en funció del lloc que pretenia ocupar prop de la persona preferida. No sé ben bé perquè (o potser sí que massa que ho sé) en aquest joc pensava avui mentre caminava i escoltava les notícies que parlaven del rebombori general que s’havia generat a partir de la moció de censura ahir presentada a Múrcia per Cs i el PSOE amb l’objectiu de desbancar de la presidència autonòmica al “popular” Fernando López Miras, de la que, d’entrada, se’n deriven alguns fets immediats. D’una banda, que la presidència murciana canviï de les mans populars a les de Cs en la persona d’Ana Martínez Vidal; que per si de cas i abans que li muntessin una moció a Madrid, a la ínclita Isabel Díaz Ayuso no li va faltar temps per a dissoldre el parlament madrileny i convocar eleccions. I com que no n’hi ha dos sense tres, la jugada murciana comporta la desestabilització dels pactes de govern a Castella i Lleó, a Andalusia i, òbviament, a Madrid. I encara, més enllà, la moguda murciana tindrà efectes en les relacions entre els socis del Govern espanyol i entre aquest Govern amb les forces polítiques parlamentàries sobre les quals es ve recolzant. En fi: un estat de rebombori general del qual impensable només fa un parell de dies i del que a hores d’ara és impossible discernir-ne l’abast, més en temps de pandèmia i tantes dificultats en els que els problemes de la ciutadania queden ubicats en un segon pla.