Les esperades vacances ja són aquí. Com sempre han arribat després d’una llarga i somniada espera. L’estiu, amb el permís de l’es­trany temps atmosfèric que ha estat la norma durant les darreres setmanes, ha entrat en el seu punt més culminant en què  la calor i la xafogor es deixen sentir d’allò més. Amb la canícula, com si d’un miratge es tractés, arriba aquest temps especial, mític i mitificat, en el qual la gran majoria de mortals es pren ‑o es veu obligat a prendre, tant li fa‑ un descans per tal de fer un punt i apart en la seva activitat diària. Qui més qui menys abandonarà les rutines de cada dia i es llençarà a la pràctica d’allò que més li plau fer, gens pendent ni d’exigències horàries ni de ritmes imposats per altres.

La ciutat, a partir de demà i durant gairebé un mes, es mostrarà diferent. Amb una altra cara. Aparentment res no haurà canviat però el decorat dominant de les presses i de les urgències, donarà pas a les tonalitats amables i relaxants que són pròpies dels dies de festa. La fabril activitat ciutadana es ralentitzarà d’allò més i la tranquil·litat es farà amo i senyora de places i carrers. Fins i tot, quan anem a comprar el diari com ho fem cada dia, ens adonarem que les notícies no són pas les mateixes d’ahir i que temes més intranscendents contribueixen a omplir els espais destinats a la informació. Talment com si amb l’arribada de l’agost, el món sencer hagués decidit de fer un recés i els aspectes noticiables haguessin apostat per aturar‑se en el temps i ajornar les seves tensions per a més endavant. Per després de les vacances quan l’estiu començarà a acomiadar‑se de nosaltres. El món, això no obstant, continuarà girant i els problemes sorgiran al mateix ritme de sempre. I d’aquí un mes comprovarem que malgrat que nosaltres estéssim de vacances i no miréssim cap a un determi­nat punt, no volia pas dir que aquell punt hagués deixat d’exis­tir.

A partir de demà els temes obligats de conversa seran els propis de les vacances. On anem, què fem, què fa aquell i què fa aquell altra. I sentirem a parlar d’operacions sortida i d’inacabables  embusos de trànsit situats ara en punts distants dels habituals, a les entrades i sortides de la  ciutat. Mentre no arriba el comen­çament de les vacances, ens sentim impacients i comptem les hores i els minuts que ens falten per a dir adéu a les nostres obliga­cions de cada dia. Volem ser els primers en fer saber a tothom que ens trobem de vacances, com si es tractés de la necessitat de marcar un territori que no volem que ningú ens prengui. Mentalment confegim la llista de coses que volem fer i, fins i tot, imaginem com administrarem i distribuirem el nostre temps, les qüestions que volem resoldre i per les quals no havíem tingut temps al llarg de l’any. A partir de demà però no tardarem massa en descobrir que el temps, encara que sigui el de les vacances, és un bé més aviat escàs. Massa escàs. I, possiblement, els bons propòsits que avui fem quedaran en això i hauran d’esperar rigorós torn per a més endavant.

Sigui com sigui les vacances són dies d’excepció. I mentre les preparem dipositem en elles  esperances i il·lusions. No hem tingut temps de descobrir encara que el millor de les vacances s’amaga precisament en els dies i en les hores que les precedeixen i en les quals tot encara és possible. De la mateixa manera que el millor moment de cada cap de setmana és el divendres al vespre i no pas el dissabte o el diumenge que ens recorda que dilluns hi haurem de tornar. Perquè les vacances ‑com el cap de setmana‑ es comencen a esgotar en el mateix moment en què les iniciem, en un compta enrere que no es pot deturar i que té fixada una inajorna­ble data de caducitat. És la grandesa i, alhora la petitesa, d’aquest període de les nostres vides en què tenim la sensació de què tot pot canviar.

No tothom, però, decideix gastar els seus dies de vacances deixant enrera el lloc habitual de residència. I mentre n’hi ha uns que fugen esperitats de la ciutat tan bon punt arriben, uns altres ‑per devoció o per obligació‑ s’ho prenen amb més calma perquè saben que no se’n mouran. Són els que podran gaudir dels innegables encants que ofereix la ciutat durant el mes d’agost. Perquè la ciutat, en temps de vacances, és tota una altra cosa que ben poc té a veure amb la de la resta de l’any. I els que es queden, potser no saben encara que, a partir de demà, el seu carrer o la seva plaça es transformarà en un racó tranquil des del qual observar el lent transcórrer de les hores i els dies llegint un llibre, escoltant música o prenent un refresc. Serà llavors quan descobriran que l’elecció ‑voluntària o no‑ de quedar‑se a la ciutat no haurà estat pas dolenta del tot, si no fos perquè amb la fugida generalitzada, es veuen privats també d’un seguit de serveis i de facilitats que són habituals durant la resta de l’any. El tancat per vacances serà el rètol obligat que ajudarà  a prendre’s les coses en calma a l’espera que torni la normalitat perduda.

Publicat a Diari de Sabadell, el 31 de juliol de 1997