Aquesta nit, quan les dotze campanades anunciïn l’entrada del primer dia d’octubre del darrer any del mil·leni, les maquinàries electorals dels partits i de les coalicions que es presenten a les eleccions del proper dia 17 a Catalunya, s’acceleraran per tal de mobilitzar els electors i de fer-se amb els millors resultats possibles en les urnes. A les dotze de la nit d’avui entrarem, formalment, en el període assenyalat per la llei com campanya electoral; una campanya electoral que, no obstant i això, s’havia iniciat just l’endemà de les eleccions municipals de juny. A despit del què les enquestes venen proclamant -ara a favor dels uns, ara a favor dels altres-, el cert és que aquestes eleccions al Parlament de Catalunya es presenten més obertes que mai, ja que la possibilitat que es produeixi el relleu en la presidència i en el govern de la Generalitat de Catalunya s’entreveu més possible que no pas s’endevinava en anteriors comtesses electorals. Pujol i Maragall han aconseguit polaritzar entorn seu i de les seves propostes, el futur de Catalunya.

I això perquè més enllà dels programes i de les propostes electorals que els candidats ens pretenen explicar, en aquesta ocasió es dóna alguna diferència en relació a anteriors consultes electorals autonòmiques, gens menyspreable. I és que en aquesta ocasió, es tracta entre triar a un candidat i a una coalició que porta governant Catalunya prop de vint anys o a un candidat i a una coalició que aporta noves idees, noves formes de fer i d’entendre la política i que busca la seva base i suport electoral en un espectre més ampli que l’estrictament definit pels militants i simpatitzants d’un partit. Maragall encapçala una coalició entre un partit i un moviment de ciutadans, amb el convenciment de què les coses es poden canviar tot tenint en compte les diferents sensibilitats que es donen en l’àmbit del progressisme i de l’esquerra a Catalunya; una esquerra que, com s’ha demostrat en les eleccions generals i locals, compta amb un suport majoritari. Per contra, Pujol, és un candidat que es presenta a la reelecció, investit de les mateixes armes i dels mateixos bagatges de sempre.

Una de les qüestions no ben resoltes que ve arrossegant la nostra encara jove democràcia, és la de l’escassa i lenta renovació dels càrrecs polítics. I qui sap si precisament aquí rau una de les claus del tant-se-me’n-fotisme que es manifesta a l’hora d’anar a votar, especialment pel que fa als sectors més joves de la societat. I no es pot renunciar a la força de la saba jove que, d’altra banda, és garantia del nostre futur. Deu ser responsabilitat de tots treballar per tal d’aturar la tendència a la baixa en matèria de participació a l’hora d’anar a votar. Però, sobretot, és responsabilitat dels que avui es troben en actiu en l’àmbit de la política. Qualsevol iniciativa que pretengui i persegueixi animar la societat i aconseguir una major participació dels electors, ha de ser ben rebuda. Des d’aquest punt de vista, la posada en marxa de plataformes ciutadanes àmplies, capaces d’organitzar-se entorn unes determinades idees i de pronunciar-se a favor d’un candidat, ha de ser valorada positivament pel fet que poden esdevenir vehicles que possibilitin una més lliure expressió d’unes voluntats.

La democràcia exigeix una activa participació dels ciutadans. Els moviments ciutadans, a l’estil dels Ciutadans pel Canvi, poden sumar-se a la tasca que venen desenvolupant els partits i contribuir a la revitalització del debat polític. Tot plegat en benefici dels partits mateixos i, allò que és més important, de la democràcia.

Publicat a Diari de Sabadell, el 30 de setembre de 1999