Les aigües baixen mogudes a Espanya en matèria de terrorisme. Després d’uns anys en què la població ha tingut de fer cor fort davant els indiscriminats atemptats d’ETA, els ciutadans han optat per a dir prou i sortir al carrer per tal de fer saber que res no volen saber amb el terrorisme ni amb aquells que l’avalen. Cert és que, temps era temps, el terrorisme d’ETA havia gaudit de simpaties entre els sectors opositors al general Franco per les accions de la banda contra la dictadura. Les coses són ara, però, ben diferents a Espanya i aquells que abans semblava que lluitaven en favor de la democràcia s’han situat obertament contra ella. No és estrany, doncs, que els mateixos demòcrates que es mobilitzaren contra el dictador Franco ‑per tal d’evitar les que havien de ser les darreres penes de mort del franquisme dictades, entre altres, contra dos militants d’ETA‑, no han dubtat, vint‑i‑dos més tard, en sortir novament al carrer. Primer, per evitar que l’organització basca executés, tant vilment com ho feia la dictadura, a un ciutadà i, després, una vegada consumat el brutal assassinat, per a posar en evidència l’especial manera d’entendre els drets de la persona per part de la banda armada.

Calia dir prou i calia que ETA sabés ‑si és que encara té ulls per a veure‑hi i orelles per escoltar‑ que són absoluta majoria els que militen al costat de les llibertats i escassos els que s’alineen en el bàndol dels violents. I això és el què han volgut deixar ben clar els espanyols en les mobilitzacions dels dies que seguiren a l’assassinat de Miguel Angel Blanco. Un assassinat que haurà de constituir una inflexió en les polítiques a desenvolupar en relació a ETA i a aquells que ‑amb el seu sonor silenci‑ li donen implícit suport. Els ciutadans del País Basc, com també els de la resta d’Espanya, han fet saber que estaven farts de terrorisme i de la feble actitud que les formacions polítiques adoptaven envers els violents. I s’han decidit a perdre la por i a dir les coses pel seu nom. El carrer ha estat, una vegada més, el punt de convergència dels amants de les llibertats contra els totalitaris.

Ara solament cal que els partits polítics d’arreu d’Espanya siguin conseqüents amb el què els ciutadans demanen i que no es valguin de més eufemismes ni de plantejaments retòrics. Els ciutadans han dit la seva. Hora deu ser que, en el país veí, els partits polítics i els jutges compleixin amb les seves obligacions en defensa de la democràcia. Per molt que costi.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 27 de juliol de 1997