La vida és plena de sofismes. És a dir, d’arguments capciosos, de sil·logismes viciosos, que són usats per fer passar com a veritat allò que no ho és, o no ho és del tot. D’exemples n’anem sobrats i els trobem en qualsevol dels àmbits en els quals desenvolupem les nostres activitats. Tanmateix, des d’una atenta observació del nostre entorn, ens serà fàcil concloure que, com va escriure Ramón de Campoamor, “en este mundo traidor, nada es verdad ni es mentira, todo es según el color del cristal con que se mira”. Una sentència que ens ve a dir que la realitat és una, però que les interpretacions d’aquesta realitat solen ser tant diverses com diversos són els punts d’observació dels quals es disposa.

Quelcom de tot això deu coincidir en els complexes moments polítics, econòmics, i també socials pels quals estem transitant, i que ens han portat fins a un punt en el qual segur que sobren sofismes i visceralitats, i falten projectes consistents, estratègies definides, i sobretot voluntats de diàleg i de lideratges necessàriament compartits. En unes altres paraules: com a societat ens trobem en un punt crític en el qual el respecte per a totes les idees –a excepció de les que vulneren els principis de la llibertat, i dels valors democratics– ha de prevaler, sense que això signifiqui haver de renunciar als plantejaments legítims que cadascú considera ha de defensar. Ramon Folch escrivia amb encert fa uns dies, que a Catalunya es donen actualment un mínim de tres grans sofismes, que literalment resumia així en el seu article: “la independència ho resoldrà tot (com si la proclamació tingués efectes taumatúrgics automàtics); la independència serà una catàstrofe per a Catalunya (com si fóssim l’únic país del món incapaç de ser independent); i abans d’ocupar-nos de la independència cal superar la crisi i la injustícia social (com si l’òbvia necessitat de respirar bé fos incompatible amb una operació quirúrgica també necessària)”.

En la suma d’adeptes a cadascun d’aquests sofismes es troba també la suma d’estats d’opinió que a hores d’ara es donen a Catalunya quant al nostre futur. I no cal ser massa espavilat per convenir que cap d’aquests sofismes porta per ell mateix a enlloc si no és a la creixent polarització de les opinions. D’aquí que desqualificar als uns o als altres simplement perquè no pensen com nosaltres pensem acaba essent un exercici poc recomanable, més si tenim en compte que allò que cal generar són complicitats per avançar cap a la construcció d’un país nou on ens governi el progrés, i l’equitat social. Un país on la corrupció no hi tingui cabuda, on la justícia social i fiscal no es decanti a favor dels poderosos.

Tanmateix, de cadascun dels sofismes que enumerava Folch en el seu article se’n deriva una mateixa conclusió: que les relacions entre Catalunya i Espanya no tornaran mai més a ser com les que fins ara havien estat, i que només per això cal canviar-les. La corda s’ha tensat tant que ja no és possible que recuperi el punt de tensió que abans tenia. En aquest context cal també que en primera instància, des de Catalunya, tinguem la capacitat i la voluntat per trobar el punt de màxima cohesió interna a partir del qual encaminar democràticament i participativament el nostre futur.

Que ningú no ho dubti. A hores d’ara les relacions entre Catalunya i Espanya ja no tenen volta enrere. Però que això sigui així no priva reconèixer que davant nostre s’obre la necessitat, la urgent necessitat, d’abordar els canvis socials que la societat catalana reclama, i que els partits polítics no acaben de saber escoltar. Uns canvis socials sense els quals no hi pot haver el futur nou que volem. No es tracta simplement de proclamar que reclamem  canvis en les cares de la política catalana, que també. Es tracta que els partits polítics assumeixin que han de canviar les seves estratègies, si no volem veure com l’escletxa entre ciutadania i política creix dia rere dia.

Publicat a Diari de Sabadell, el 12 de desembre de 2013