Les eleccions al parlament del País Basc han clarificat les coses. Moltes més de les que alguns pensen i diuen. No s’hi val ara a fer oïdes sordes als resultats assolits i interpretar allò que no és interpretable pel fet que les urnes han tingut cura de deixar-ho ben clar. Socialistes i populars van errar en les seves campanyes en presentar les eleccions com si d’una confrontació entre nacionalistes bascos i no nacionalistes bascos es tractés. Si més no  davant la complexitat del País Basc no ajuda gens a solucionar els problemes, apostar per la divisió de la societat –que, d’altra banda, prou dividida està– en la hipotètica frontera que separa nacionalistes i no nacionalistes bascos. La situació del País Basc solament pot ser entesa per aquells que hi viuen i s’hi impliquen cada dia. Des de fóra del País Basc les coses no es poden veure d’una manera suficientment nítida pel fet que no es pateix la pressió que significa tenir l’amenaça d’ETA damunt constantment.

Vistes les coses des de l’òptica que correspondria, el País Basc només té una solució: la que han d’arbitrar els bascos mateixos a partir de l’establiment d’una entesa entre els partits i les forces democràtiques que en el territori conviuen. Una entesa que ha de partir de l’acord de  dir prou als que no condemnem la violència –i que en ella s’emparen per fer prevaler les seves tesis d’un independentisme mal entès–; una entesa que, d’altra banda, ha d’estar oberta, quan les condicions polítiques siguin les propicies, a la llibertat que assisteix als ciutadans bascos de manifestar-se en relació al seu futur. L’aposta no és fàcil. Però només mitjançant el diàleg franc i obert entre els demòcrates ha de possibilitar un futur respectuós amb tothom al País Basc. Contràriament, seran els terroristes els que acabaran imposant les seves antidemocràtiques idees. I això no convé a ningú.

És d’aquesta manera que la única línia de separació que caldria establir ara com ara en la societat basca és la que col·loca a una banda els demòcrates que creuen en els debat de les idees i en la força de les urnes; en l’altra, els que abonen, per activa o per passiva, la violència i el terrorisme per imposar els posicionaments d’uns pocs damunt la resta de la societat basca. Ha de ser la força de les organitzacions polítiques i socials que aspiren a viure en llibertat i en el més estricte respecte democràtic, la que s’acabi imposant en el País Basc i sobre la qual es fonamenti, alhora, el futur d’un poble que ben fart està de viure envoltat de temors i de pors.

Socialistes i populars han de ser sensibles als resultats electorals, sense buscar excuses de cap mena i amb la voluntat d’arremangar-se per tal de fer possible que el País Basc recuperi la pau i la tranquil·litat que mai no hauria d’haver perdut. Els socialistes semblen haver-se adonat d’aquesta circumstància i els discursos recents de Rodríguez Zapatero i de  Redondo així ho confirmen. Els populars, per contra, no semblen encara disposats a reconèixer els seus propis errors i apostar pel diàleg. Hora és de replantejar la situació i de treballar per fer possible la total desaparició de la banda terrorista ETA i per la marginació de les forces polítiques que li donen suport. Hi guanyarà el País Basc. I, de retruc, hi guanyarem tots plegats. És hora de sumes i de diàleg a la recerca de solucions. Temps tindrem, després, d’opinar sobre el futur del País Basc; un futur que solament als ciutadans bascos competeix i que només ells hauran de discernir sense més enfrontaments que els dialèctics en el debat de les idees.

Publicat a Diari de Sabadell, el 31 de maig de 2001