Fotografia “trobada” a la xarxa a madebymiki i retocada per mi mateix

Ara fa just tres anys, gràcies a l’interès i ajut tècnic de l’Ana Esteban, vaig decidir-me posar en marxa aquest meu  blog. Ho vaig fer, fonamentalment per dues raons: l’una, perquè l’ofici d’escriure i d’opinar comporta que no tothom estigui d’acord amb el que escric i per tant vaig pensar que seria bo que qui volgués pogués opinar, rebatre’m les meves idees, dir-hi la seva i d’aquesta manera contribuir a la formació d’opinió per part de les persones que em llegeixen o segueixen. L’altra raó: posar en valor l’estima que sento pel meu barri, per la meva ciutat i pel meu país, i en aquest cas, fer-ho a través dels meus escrits, de les meves vivències personals i professionals. 

Certament, l’ofici d’escriure i d’opinar té força avantatges. Com a mínim les que es deriven de la discrepància lògica i natural que sempre es pot tenir envers qui emet una opinió i, com apuntava fa un moment, contribuir al  debat entorn les idees i/o els fets. Només cal perquè això sigui així, que tant l’exercici d’opinar com el de discrepar es facin des del respecte a qualsevol posicionament sempre que aquest no vulneri cap de les regles que han de regir el comportament democràtic i el respecte a l’honor de les persones i de les institucions. D’aquí que el meu blog, des del primer dia, estigui obert a qualsevol aportació –fins avui més de 400–, siguin o no favorables a les tesis que jo pugui defensar. De fet he de confessar que m’he vist obligat a rebutjar alguns –ben pocs sortosament–  comentaris que he rebut. Ho he fet perquè bé no tenien en compte el respecte que devem a les persones, bé perquè havien estat enviats de manera anònima. Una pràctica, aquesta darrera d’opinar des de l’anonimat, massa exercitada des de qualsevol punt de la xarxa i, especialment, des de pàgines i/o blogs que “autoritzen” la publicació de comentaris anònims que es caracteritzen per recrear-se en l’insult fàcil i en les afirmacions taxatives que no tenen cap més fonament que algun comentari intencionat que pugui haver estat fet per alguna persona en un moment i en un context determinat.

La voluntat de servir al meu barri, a la meva ciutat i al meu país ha estat, és i serà, un dels meus nords personals, com també ho saben les persones que més em coneixen. D’aquí que especialment quan des de la Creu Alta o des de Sabadell se’m ha demanat col•laborar en una causa o en alguna iniciativa, la meva resposta ha estat sempre positiva. És el mínim que puc fer pel “tros” que em va veure néixer i en el qual continuo movent-me cada dia. Que ningú no en dubti: en aquestes meves aportacions a la comunitat m’he pogut expressar sempre amb total llibertat. I això perquè, en qualsevol cas, aquesta és la única condició que poso quan se’m convida a participar en qualsevol iniciativa o projecte. I si algú pensa, diu, escriu o assegura que en aquestes meves col•laboracions hi ha d’altres interessos, sàpiga que està en el cert: hi ha l’interès i la satisfacció personal de poder retornar a la “meva societat” una part del què ella ha invertit fins ara en mi… Ni més, ni tampoc menys…