Amb el pas dels anys, la nostra condició d’humans ens porta sens dubte cap a la tendència natural de mitificar esdeveniments al mateix temps que en fem oblit d’altres. La memòria personal és selectiva i la col·lectiva ho és més encara. Aquesta podria ser l’explicació de que tan sols cinc dècades després del 1968, en el record dels que vàrem viure els fets més rellevants d’aquell any tinguem fixades poc més que les imatges dels esdeveniments ocorreguts a Paris, col·loquialment coneguts com el “maig francès”. Per cert: aquell maig del 68, la capital gala devia estar a vessar de catalans i de catalanes atès l’elevat nombre de persones de la meva generació que asseguren haver estat a París aquells dies de revolta estudiantil, d’imaginació al poder, de petició de l’impossible, de llambordes aixecades i d’arena de platja inexistent. De fet, el cantautor Ismael Serrano, en una de les seves composicions, ironitzava sobre aquells dies quan cantava allò de “papá cuéntame otra vez, que tras tanta barricada y tras tanto puño en alto y tanta sangre derramada, al final de la partida no pudistéis hacer nada, y bajo los adoquines no había arena de playa”. El cas és que més enllà de la revolta parisenca, l’any 1968 varen viure’s arreu del planeta altres fets rellevants, amb conseqüències possiblement més transcendents que no pas les que es van derivar del “maig francès”.

Sense anar gaire massa lluny de París, aquell 1968 floria a Praga una “primavera” que s’havia encetat a començaments d’any quan Alexander Dubcek accedia a la presidència del govern txec, disposat a posar en pràctica un programa d’actuacions per avançar cap allò que ell mateix anomenava “socialisme amb rostre humà”. Dubcek comptava amb el suport i amb la complicitat d’amplis sectors de la societat txeca i dels mitjans de comunicació. Amb el què no comptava era amb el suport i amb la complicitat de “l’ordre establert”. Va ser així com la “Primavera de Praga” es va veure avortada el mes d’agost amb la invasió dels tancs del Pacte de Varsòvia. Però res ja no seria com abans. El camí cap a la desaparició de la Unió Soviètica havia començat i no s’aturaria fins a fer-se efectiva entre l’11 de març de 1990 i el 25 de desembre de 1991 quan 15 repúbliques proclamaren la seva independència. I mentre a Praga es vivia una curta “Primavera”, a l’altre banda de l’Atlàntic, a Memphis (EUA), moria assassinat el líder pacifista Martin Luther King. Això passava el 4 d’abril, l’endemà mateix que el defensor dels drets dels negres i Premi Nobel de la Pau 1964 hagués pronunciat un dels seus discursos més recordats: “I’ve been to the mountaintop” (he arribat al cim de la muntanya). I mentre, a l’altra punta del món, a la Xina, es vivien dies de repressió contra alts càrrecs del partit comunista i intel·lectuals als que Mao Zedong i els seus acusaven d’haver traït els ideals revolucionaris pel fet d’atrevir-se a plantejar la necessitat d’introduir reformes en el sistema.

L’any 1968 va ser també any de Jocs Olímpics; uns jocs que tingueren lloc a la ciutat de Mèxic i que varen estar marcats per fortes convulsions polítiques i socials. Només deu dies abans de la cerimònia inaugural, la capitolina Plaza de Tlatelolco –més coneguda com a Plaza de las Tres Culturas–  va ser testimoni de la dura repressió de l’exèrcit sobre estudiants amb 300 morts i milers de detinguts com a resultat d’una operació de la que mai no se’n van depurar responsabilitats. D’altra banda l’assassinat de Martin Luther King actuà de detonant per a què els atletes negres que pujaven al podi ho fessin aixecant un puny enguantat, símbol del Black Power.

Tot això i algunes coses més succeïren el 1968. Un any en el que a despit varen començar a canviar algunes coses, no en varen tantes com hauríem volgut.

Publicat a Diari de Sabadell, el 1r de febrer de 2018