Segon lliurament 

(Si voleu veure i llegir l’anterior lliurament d’aquest diari cliqueu aquí).

  • Dimarts 1 de desembre de 2020

El primer dia de desembre comença força fred, amb un índex d’humitat elevat que fins i tot enterboleix la visió de la lluna, avui plena. Una humitat que acabarà per condensar-se i donarà pas a una boira baixa que, per unes hores, s’estendrà per la part més alta de Sabadell oferint a l’observador unes imatges insòlites que no semblen pas haver estat obtingudes a la nostra ciutat. Un jorn, el d’avui, en el qual, des d’un punt de vista estrictament polític, comença a fer-se evident que la campanya electoral per al 14-F ha començat i que serà extremament dura. Ho fa posant al descobert les dues ànimes que des de fa temps nien en l’independentisme i que avui s’han tret definitivament la mascara: l’ànima que aposta per la confrontació pura i dura amb l’Estat com a gran, i de moment única, proposta política, liderada per la des d’ahir candidata efectiva de JxCat a la presidència de la Generalitat de Catalunya, Laura Borràs, i la del pragmatisme —que no per això renuncia a treballar per assolir la independència del país—, encapçalada per l’actual vicepresident en funcions de president del govern i líder d’ERC, Pere Aragonès. Vist doncs com està el pati, és qüestió que ens anem acostumant a l’existència de dues ànimes en el si de tots els partits polítics catalans, si més no per allò dels dos eixos —nacional i social— que mai no poden ser alternatius, sinó que obligadament han de ser sincrònics. D’aquí, que la claredat dels programes polítics de govern que cadascú formuli de cara a obtenir el màxim de suports el 14-F sigui la clau de volta del nostre futur immediat com a societat i país. I és que, a banda del que ara diguin els candidats, a partir de les eleccions Catalunya serà governada per un govern de coalició que haurà d’aplicar un programa compartit i consensuat i no pas —com ara— per un govern de conveniència. Ah! No oblidem que en política, el no rotund és el pas immediat al si amb condicions.

  • Dimecres 2 de desembre de 2020

Raimon fa just avui 80 anys! Ell i les seves cançons —evocadores de tants i tants moments viscuts— m’han acompanyat aquest matí. Comptava només amb 14 anys quan, amb el crit potent d’Al vent, el vaig descobrir. A partir d’aquell moment, l’havia de seguir en totes les actuacions públiques que em va ser possible, mentre m’anava fent amb la seva discografia, que sovint repasso. Fa uns anys, en una trobada casual d’amics, el noi de Xàtiva, a preguntes d’un dels reunits, va repassar els escenaris on havia actuat i que més l’havien impressionat. D’entre aquests, per a sorpresa meva, cità La Faràndula, per dos dels recitals que hi va fer en temps de la dictadura. L’un, durant l’estat d’excepció de 1969. L’altre, la nit que va seguir al dia en el qual foren executades les que havien de ser les darreres víctimes del franquisme. El recital de març de 1969, el recordava per la comunió que es va establir entre ell i l’auditori, després que la censura li hagués imposat suprimir algunes de les cançons que pensava cantar i, d’entre aquestes, el Diguem no!. Davant això, Raimon decidí que a la segona part del recital cantaria una i altra vegada, La nit; una lletra i una cançó que aquell vespre esdevingueren metàfora perfecta de la lluita contra l’opressió franquista. El recital de 1975 (27 de setembre), el recordava pel silenci emocionat i emocionant d’un teatre ple a vessar, després que una veu anònima reclamés que no s’aplaudís cap cançó perquè “estem de dol”. “Va ser —recordava Raimon— una manera intel·ligent de mostrar la nostra rebel·lia arran les execucions. Mai un silenci havia significat tant com el d’aquella nit”. Entendreu fàcilment, doncs, que en la meva passejada matinera d’avui, hagi estat Raimon —les seves cançons— qui m’ha acompanyat i qui m’ha emocionat en fer-me reviure records com els que acabo d’explicar i molts d’altres en els quals les seves composicions em van fer molta companyia.

  • Dijous 3 de desembre de 2020

Matinada gèlida —tant des del punt de vista meteorològic com pandèmic— la d’avui, que he aprofitat per arribar-me fins al parc de Can Feliu, a Sant Quirze del Vallès. De retorn a casa, he passat pel barri de Can Feu. Un sector de la ciutat que inicià la seva expansió urbana en la dècada dels anys seixanta del segle passat quan, en terrenys que la Caixa d’Estalvis de Sabadell havia adquirit als propietaris de la finca dels Feu, s’hi va construir una urbanització d’habitatges unifamiliars. Una propietat —la dels Feu— que, en època medieval, va pertànyer  als regents de la Torre de Sobarber (més tard coneguda com a Torre Cremada a causa d’un incendi) i que, a començaments del segle xviii passa a mans de la família Feu, moment en què l’edificació de la finca comença a denominar-se Torre d’en Feu. Fou el darrer descendent de la nissaga —Josep Nicolau d’Olzina i Ferret— qui el 1879, amb l’objectiu de guanyar una juguesca entre parents, n’impulsà la reforma que li acabaria donant l’aire i la prestància que avui ofereix el conjunt arquitectònic —ara de propietat municipal— que tothom coneix com a castell de Can Feu. Val a dir que, a tocar mateix de la mansió, s’estenia un incomparable bosc de 40 ha que abastava fins on s’alcen els barris d’Arraona-Merinals, part del de Can Rull i el mateix de Can Feu. Un bosc frondós i majestuós que, a finals de segle XIX i a principis del XX, havia d’acollir un gran nombre de manifestacions culturals i populars ciutadanes, i que havia de començar a viure el seu declivi amb les tales incontrolades que s’hi varen fer durant la Guerra Civil. No obstant i això, va ser la desídia municipal —no exempta d’interessos immobiliaris i especulatius del moment— la que n’acabà provocant la desaparició a començaments de la dècada dels anys quaranta del segle passat. Mentre rememorava aquesta història i resseguia la ingent tasca que en defensa del castell està portant a terme l’Associació Cultural Can Feu, presidida per l’incansable i indomable Aleix González, a través de la ràdio m’assabentava que uns dels indicadors que es tenen en compte per avaluar l’evolució de la pandèmia (la taxa Rt) havia experimentat els darrers dies un rebrot a l’alça. I això quan ens trobem a les portes d’un cap de setmana i d’un pont decisius quant als efectes d’una tercera onada del coronavirus que, pel que sembla, tothom dóna per descomptat…

  • Divendres 4 de desembre de 2020

 Em desperto amb la notícia, certament sorprenent, que el passat mes d’octubre, arran de les obres de millora d’una canonada de conducció d’aigua al seu pas pel sabadellenc Parc de Catalunya, es va descobrir el que podria ser un jaciment arqueològic provinent de l’època romana. Més en concret —segons que apuntava el director de la intervenció, l’arqueòleg Jordi Roig—, els materials trobats podrien provenir d’entre els segles I i II dC. De moment, en el jaciment s’han pogut identificar dues sitges “d’uns 2,5 metres de fondària i 3 de diàmetre” que contenien materials domèstics diversos (vaixelles, peces de ceràmica i treballs artesanals) provinents possiblement d’una vil·la romana. Atès el bon estat de les peces trobades, Roig va assegurar que no era “habitual trobar material tan sencer i de tanta qualitat”. Després de pair la notícia i sense avançar-me a hipòtesis de cap mena, em sembla evident que, si es confirma la procedència i l’antiguitat del jaciment —que, d’altra banda, es complementa amb les troballes que fa un temps es van fer al parc de Can Gambús (restes d’un aqüeducte subterrani per a la conducció d’aigües netes del segle II dC, una de les poques estructures d’enginyeria hidràulica romana d’aquestes característiques que es conserven a Catalunya)—, haurem de convenir definitivament que els orígens de Sabadell no es troben únicament, com fins fa uns anys se suposava, a l’altra banda del riu Ripoll, al turó d’Arraona, en la confluència dels rius Tort i Ripoll (època dels ibers) i a tocar del santuari de La Salut (època dels romans) on, gràcies a unes excavacions arqueològiques dirigides per Joan Vila Cinca entre els anys 1912 i 1916 i unes de posteriors dirigides per Vicenç Renom els anys 1948 i 1949, foren localitzades les restes d’una vil·la romana de nom Arragonem o Arragona. Al costat d’aquesta notícia, però, en trobo a faltar una altra de ben diferent i d’una altra dimensió, com ho és que la Corona espanyola mantingui el seu silenci després que alts càrrecs militars (encara que jubilats) s’hagin manifestat en el sentit que ho han fet a través d’un grup de whatsapp i d’unes cartes adreçades al monarca. Cada vegada tinc més la impressió que entre els silencis clamorosos i les paraules que no toquen, qui està fent més en pro de la República és, paradoxalment, la mateixa monarquia.

  • Dissabte 5 de desembre de 2020

El dia es desperta gèlid. Extremament gèlid. També pel que fa a l’ambient informatiu. Dues mostres. L’una: malgrat les recomanacions i les previsions gens engrescadores quant a l’evolució de la pandèmia, aquest cap de setmana i pont hauran sortit de l’Àrea Metropolitana de Barcelona el mateix nombre de vehicles que ho varen fer just ara fa un any, coincidint amb aquestes mateixes dates. L’altra: la decisió del Tribunal Suprem de revocar el tercer grau del qual gaudien Carme Forcadell i Dolors Bassa, que mai no haurien d’haver entrat a la presó, com tampoc no ho haurien d’haver fet la resta dels polítics presos i els Jordi’s. Enmig d’aquest panorama galdós, que òbviament no m’agrada, he decidit aquest matí continuar transitant pels camins que uneixen les peces arquitectòniques que conformen la meva personal i intransferible ruta pel romànic sabadellenc que, des de fa uns dies, estic explicant. Així és que des de l’ermita de Sant Vicenç de Verders he baixat cap al riu Ripoll, que he resseguit, aigües avall, fins a arribar a l’indret on s’aixeca el conjunt de Sant Vicenç de Jonqueres, una de les parròquies que fou annexionada a Sabadell el 1904, quan es dissolgué el municipi de Sant Pere de Terrassa. Es tracta d’una construcció documentada com a esglesiola l’any 1001 i com a parròquia el 1017. El conjunt actual el conformen l’església, la rectoria (adossada al temple per la banda de ponent entre els segles XVI i XVIIi), la sagristia, el campanar i el clos del cementiri que mira a llevant i a migdia. Dels seus trets com a construcció romàniques certament en resten ben pocs vestigis (façanes nord i oest, aquesta darrera culminada per un campanar de paret) a causa de les moltes modificacions que sobre el conjunt s’han anat practicant al llarg dels anys, com ho testimonia la porta oberta el segle XVI a través de la qual s’accedia al temple amb la inscripció “2 abril 1574” a la llinda. Cal destacar que, entre els anys 1214 i 1269, el conjunt va acollir les monges Comendadores de Sant Jaume, abans que es traslladessin al monestir de Santa Maria de Jonqueres, a Barcelona, construït a tocar de la plaça d’Urquinaona i que va estar actiu entre els segles XIII i finals del XIX, moment en el qual església i el claustre foren traslladats, pedra a pedra, al carrer d’Aragó, a l’actual església parroquial de la Concepció. Cal fer notar que el nom de l’actual barceloní carrer de Jonqueres deu el seu nom al monestir de Santa Maria de Jonqueres que, al seu torn, el va manllevar de la llavors parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres, que avui acull el Servei General d’Informació de Muntanya.

  •  Diumenge 6 de desembre de 2020

El dia de la Constitució comença amb molt fred, però també amb una humitat ambiental força baixa, la qual cosa s’agraeix. El debat entorn la Constitució és encès. Molt encès. I és normal, atès que des de la seva aprovació fa 42 anys, el país, el món, han canviat molt. Obligat, doncs, ha de ser adequar la norma màxima per la qual encara ens regim, als dies i als temps actuals. Però que això sigui així —que certament ho és— no pot treure rellevància al fet de constatar que un dels problemes polítics que avui patim rau més en la manca de disposició al diàleg, a la negociació i al pacte a partir del qual acarar els reptes politicoeconomicosocials que tenim al davant, que no pas —encara que també— en el contingut de la Constitució mateixa. Interessa més la bronca que no pas la defensa dels drets i deures inherents i consubstancials a l’estat de dret. I permeteu-me que, de moment, ho deixi aquí. Com que m’he llevat més tard del que en mi és habitual, he pensat que estaria bé fer una passejada urbana i aprofitar per visitar el parell de curiositats arquitectòniques sabadellenques que conformen dues esglésies —dos temples parroquials— d’estil neoromànic, construïdes els primers anys de la segona meitat del segle XX, ambdues presidides per uns amplis atris i sengles majestuoses torres quadrades. El primer temple —l’església de Sant Oleguer— s’aixeca al barri del mateix nom formant part de la urbanització de Nostra Llar, de la qual parlaré aquí mateix ben aviat, dissenyada per l’arquitecte Santiago Casulleras i Forteza. Al seu interior, hi podem contemplar escultures de Camil Fàbregas i Dalmau així com pintures i vitralls de Fidel Trias Pagès. El segon temple —l’església de Sant Salvador— s’aixeca a la plaça del mateix nom, al barri de Covadonga, dissenyada per l’arquitecte Francesc Folguera i Grassi. En aquest cas, el conjunt presenta, a més, un claustre obert. Les escultures i els capitells, tant de la nau com del campanar i del claustre, també són obra de l’escultor Camil Fàbregas i Dalmau. En fi, es tracta de dues singularitats patrimonials sabadellenques molt properes l’una de l’altra, que val la pena conèixer i visitar.

  •  Dilluns 7 de desembre de 2020

Aprofito aquest fred i ennuvolat matí d’un pont estrany i, tanmateix, força contradictori —tant pel que fa a les notícies que del rei emèrit ens arriben que pretén esquivar alguna de les causes per les quals se l’investiga, com a les mesures preventives de cara a evitar una tercera onada de la Covid-19, que això no obstant els experts donen per segura— per continuar fressant els camins que enllacen les diverses peces de la meva particular ruta pel romànic sabadellenc. Així és que avui, des del recinte de Sant Vicenç de Jonqueres que vaig visitar fa un parell de dies, continuo aigües avall del Ripoll, que travesso, fins a arribar al Molí de l’Amat. Des d’aquest punt m’enfilo pel camí que condueix a la Torre del Canonge i després, per un corriol en mol mal estat, al conjunt d’ermita i masia de Togores que, segons explica l’historiador Miquel Carreras, es tracta d’unes edificacions construïdes damunt una vella construcció romana en la qual, els segles XII i XIII, ja s’hi venerava la marededéu de Togores. No obstant això, els primers documents que del conjunt se’n tenen ens remeten al segle XIV, quan acollí una petita comunitat de monges que depenien del monestir de Sant Llorenç del Munt. Una vegada les monges abandonaren l’indret, s’explica que alguns dels abats de Sant Llorenç habitaren la casa. L’ermita, amb absis vuitavat obert a migdia, s’uneix a la masia (de planta baixa i pis) per la banda de ponent. Força recomanable el visitar el conjunt (avui de propietat privada) com també ho és aprofitar el moment per gaudir dels seus entorns boscosos dominats per les alzines.

  • Dimarts 8 de desembre de 2020

Són quarts de cinc de la tarda d’un dia gris del mes de desembre. A casa estem fent sobretaula després del dinar de celebració del sant del pare. De sobte, un fort retruny sacseja les parets i vidres de l’habitatge. Després ens arriba un sec estrèpit. Emmudim. Ens mirem. Tots pensem que s’acaba de produir una explosió d’una gran magnitud, provocada per una fuita de gas. Sortim a la terrassa per identificar el lloc del sinistre. No triguem a divisar una columna densa de fum negre mentre comencen les sirenes d’ambulàncies, bombers i policia, que trenquen el silenci de la tarda. Uns minuts abans, sis policies nacionals surten de la seva caserna. Van en una furgoneta cap a l’estadi de la Nova Creu Alta, on han de prestar serveis de seguretat en ocasió del partit de futbol que han de jugar el Sabadell i el Màlaga. No hi arriben. Un cotxe bomba preparat per ETA, aparcat a la cruïlla dels carrers de Josep Aparici amb el de Ribot i Serra, esclata just quan la dotació policial passa pel seu costat. L’explosió és terrible. Els sis policies moren pràcticament a l’instant. L’ona expansiva de la bomba causa, a més, danys notables en els edificis propers. Avui, 30 anys després, una senzilla placa col·locada sobre la façana d’un dels edificis cantoners i un monòlit situat al Parc de Catalunya, ben a prop del que recorda a Ernest Lluch, ens fan memòria d’aquell tràgic dia i del nom dels policies assassinats. Al seu torn, els mitjans de comunicació locals rememoren, també avui, el que va ser un dels dies més tristos de la història recent de la ciutat. Res no justifica un atemptat. Menys encara el que a Sabadell vàrem viure fa just tres dècades. El mateix dia per cert que, amb una diferència de deu anys, a Nova York, havia estat assassinat John Lennon, autor d’uns versos i d’una cançó que mentre aquest matí complia el meu ritual de la passejada matinera de cada dia, se m’han fet més present que no pas mai. Són aquells que resen:

“Imagine there’s no countries.
It isn’t hard to do.
Nothing to kill or die for,
And no religion too.”

  •  Dimecres 9 de desembre de 2020

La noticia d’avui és sens dubte que ahir, al Regne Unit, es va inocular la primera vacuna contra la Covid-19, si descomptem les administrades durant els assajos clínics previs a la seva validació. És un triomf de la ciència que la vacuna —les vacunes— s’hagin desenvolupat amb tanta celeritat. No ho és tant que des de la política es vulgui capitalitzar un èxit que fonamentalment correspon a la ciència. Més a prop nostre, mentre continua el soroll de fons de sabres, de sabres rovellats o de bastons, és quan més es troben a faltar les paraules del rei. A voltes, però, els silencis poden ser més explícits que no pas les paraules… Aquest matí la meva ruta personal i intransferible pel romànic sabadellenc m’ha tornat a portar  fins a La Salut on, a tocar del santuari mateix, s’alça l’ermita de Sant Iscle i de Santa , construïda sobre les restes de la que havia estat la vil·la romana d’Arraona. La primera edificació data del segle XI. Després van venir les reformes fetes en les èpoques gòtica (segles XIII i XIV) i barroca (segles XVII i XVIII). A mitjans del segle XVII, l’ermita va passar a acollir la imatge de la marededéu acabada de trobar en una cova propera a la font de La Salut. D’aquest període data l’edifici annex a l’ermita que es destinà a morberia. A finals del segle XIX, arran de la construcció de l’actual santuari de la Mare de Déu de la font de La Salut, la morberia passà a ser hostatgeria del santuari i l’ermita de Sant Iscle i de Santa Victòria va quedar tancada i pràcticament oblidada fins que, després de ser sotmesa a treballs de restauració, l’any 2007 s’obrí com a espai museístic on, a través de les restes arqueològiques trobades en el sòl i en el subsòl, es van descobrir les diferents fases constructives per les quals l’edificació ha passat al llarg dels segles.

  • Dijous 10 de desembre de 2020

Plovisqueja. Això no obstant, surto al carrer disposat a fer la meva passejada com ho faig cada dia. Connecto el petit aparell de ràdio que sempre porto a sobre, també com cada dia. Escolto els primers informatius de la jornada. D’entre les notícies, en sobresurt òbviament l’incendi ocorregut ahir en una nau industrial abandonada de Badalona, ocupada per persones sense sostre. Es diu que els estadants furtius que hi havia a la nau oscil·laven entre els cent i els dos-cents. En acabar d’escoltar aquesta informació i les primeres declaracions d’urgència de l’alcalde de la ciutat, Xavier García-Albiol, i del vicepresident del govern en funcions de president, Pere Aragonès, m’he preguntat retòricament quantes situacions similars d’edificis ocupats per persones vulnerables sense habitatge es deuen donar de cap a cap de Catalunya. L’incendi de Badalona no és un accident del qual cal cercar les causes que el provocà, sinó la conseqüència inherent a un cúmul de circumstàncies (polítiques, econòmiques i fins i tot judicials) que en massa ocasions fan que, davant determinades situacions socials, es prefereixi mirar cap a una altra banda, tot i saber els riscos que aquesta actitud pot comportar. Però sobretot, l’incendi de Badalona posa en el punt de mira el fracàs de les promeses polítiques fàcils de fer davant la contundència dels fets. Feia més de set anys que la nau badalonina estava ocupada per persones i no ha estat fins avui, quan la tragèdia ja no té remei, que tothom se’n lamenta públicament i fins i tot impúdicament. Ningú, ningú, n’està lliure de culpa. Aprendre’m algun dia que és molt millor prevenir que no pas haver de curar? Molt em temo, però, que passats uns dies, continuarà aplicant-se el principi que resa allò de qui dia passa any empeny.

  • Divendres 11 de desembre de 2020

Un parell de pensaments recurrents m’acompanyen durant la meva passejada matinera d’avui que, a causa de la pluja que ha començat a caure, ha estat força més curta del que és habitual. El primer pensament té a veure amb les vacunes anti-Covid que s’han començat a inocular al Regne Unit i a Rússia i que s’anuncia que aquí començaran a ser administrades a partir de començaments del proper any. A banda dels danys colaterals que de la vacuna se’n poden derivar en funció de patologies prèvies que els receptors poguessin tenir —tots els medicaments en tenen en més o menys grau—, el fet que es comenci a inocular no deixa de ser una bona notícia a despit que si bé la vacuna contribuirà a combatre el coronavirus, és evident que no ho farà quant a les conseqüències, sobretot economicosocials, que ens està deixant sobre la taula, que no faran més que augmentar i agreujar les situacions de marginació i d’exclusió socials que es donaven abans que la pandèmia esclatés. El segon pensament està relacionat amb el pagament de 678 mil euros i escaig que abans d’ahir el rei emèrit va fer a Hisenda, amb l’objectiu d’intentar eludir el delicte fiscal que es podria derivar de l’ús d’unes targetes fiscalment opaques, una de les tres causes per les quals se l’està investigant. És clar que aquesta regularització no fa més que posar en evidència que el comportament fiscal del rei —ara emèrit— no havia estat mai el que hauria d’haver estat per ser qui era, i que la riquesa per ell acumulada té orígens també opacs, per dir-ho d’una manera senzilla, però ben comprensible.

  • Dissabte 12 de desembre de 2020

En temps de dificultats, ha de ser bo ressaltar les bones notícies, encara que siguin d’àmbit local i comarcal. L’alcaldessa de Sabadell, Marta Farrés, anunciava ahir que, si res no ho torça, a partir del 2025 la ciutat comptarà amb una nova estació de tren que s’afegirà a la nòmina de les tres que actualment es troben en el traçat ferroviari d’Adif al seu pas pel subsòl sabadellenc, i que es construirà al barri de Can Llong. Es tracta d’una estació llargament reivindicada que quan entri en servei millorarà en molt la mobilitat —sobretot la  interna de la ciutat— en transport públic. Sense voler aigualir la festa, ni tampoc treure el protagonisme que la notícia mereix, la bona nova hauria estat més completa i rodona si, alhora, l’alcaldessa hagués pogut anunciar la construcció d’una altra estació, en aquest cas la del Parc Taulí, punt neuràlgic de la sanitat ciutadana i comarcal; una estació que contribuiria a facilitar l’accés de la ciutadania al recinte hospitalari i ajudaria a disminuir les emissions de gasos en la línia del que s’ha proposat la UE de cara al 2030. A banda d’aquestes consideracions, l’anunci de la construcció de l’estació de Can Llong (a tocar del barri de Castellarnau), m’ha fet rememorar temps pretèrits en els quals, entre les estacions de Sabadell i Terrassa, hi havia dos baixadors que foren clausurats a finals dels anys seixanta del segle passat. Ambdós tenien en comú la bellesa natural dels seus entorns. L’un, el baixador de Castellarnau, devia estar pensat per donar servei a un veïnatge de caràcter residencial que s’anava estenent a l’entorn de la masia de Castellarnau, popularment coneguda com Torre Berardo; l’altre, el baixador de Torrebonica, era utilitzat fonamentalment pels visitants dels malalts ingressats en el sanatori de tuberculosos Mare de Déu de Montserrat, tancat l’any 1952, coincidint amb la inauguració de l’Hospital del Tòrax de Terrassa. D’ambdós baixadors encara avui se’n poden veure les velles andanes així com els edificis que acollien els serveis de l’estació.

  • Diumenge 13 de desembre de 2020

Diada de Santa Llúcia, patrona de les persones invidents i festa gran de les modistes tan nombroses abans com escasses ara. La proximitat de les eleccions catalanes es nota d’allò més en l’ambient mediàtic prenadalenc presidit per la pandèmia que, en aquesta seva segona onada, no acaba de remetre i que, això no obstant, ha portat el govern de Catalunya a minorar —que no a aixecar— algunes de les mesures, en un intent de no perjudicar encara més el comerç i recuperar una mica l’estat d’ànim de la ciutadania. Amb dos dels meus quatre néts, hem anat aquest matí al bosc a buscar el tió. Quan jo era petit, el tió no l’anàvem a buscar, sinó que el teníem a casa. Era una soca (llavors, per a mi enorme) que el dia de la Immaculada Concepció rescatàvem d’entre les andròmines que s’amuntegaven en el cobert del final de l’eixida, on hi havia passat tot l’any. L’entràvem solemnement a casa i el col·locàvem prop de la llar de foc, no fos cas que passés fred! Cada dia, abans d’anar a dormir, els meus germans i jo posàvem al seu abast pa, aigua i fruita per alimentar-lo i preparar-lo perquè el dia de Nadal, abans de dinar i després dels cants obligats —sempre amb un final amenaçador per al tió— ens fes una bona cagada de neules i de torrons i d’alguna llaminadura. Les joguines quedaven per a la diada de Reis. Passat el dia de Nadal, el tió —la soca— tornava al cobert en espera d’un altre Nadal. Però, com passa en totes les tradicions, a cada llar el cerimonial del tió presentava característiques pròpies. En una d’aquestes, a la majoria de cases dels meus amics, tan bon punt el tió havia fet la seva feina, era cremat a la llar de foc… Quan m’ho explicaven pensava que era un final molt trist i poc escaient per a un personatge que se’ns havia mostrat tan generós… El temps i les tradicions passen, i avui el tió es compra a la Fira de Santa Llúcia, té cara i potes i duu gorra de Santa Claus o barretina… També el de casa!

  • Dilluns 14 de desembre de 2020

Diu una dita popular que les bones notícies no solen durar massa a casa del pobre. I deu ser cert, atès que, coincidint amb el dia en el qual des del govern de Catalunya s’anunciaven mesures de relaxament sense sortir de la fase 1 en què ens trobem, des d’Alemanya ens arribava la notícia que el govern federal, solidàriament amb els 16 estats federats, decidien aplicar un confinament dur que regiria des de demà passat dimecres fins al primer dilluns del mes de gener; confinament que afectarà fonamentalment escoles i comerços no essencials. De l’actualitat política a Catalunya crec que val la pena recomanar, d’una banda, la lectura de l’article que Oriol Junqueras publicava ahir a La Vanguardia, en resposta implícita al que Carles Puigdemont hi havia publicat feia una setmana. De l’altra, les paraules que Artur Mas pronuncià en l’acte de benvinguda de nous associats al PDeCAT. En ambdós casos, en destaco un parell de coincidències que fa temps sabíem i que ningú —o ben pocs— s’atrevien a dir. L’una: que sense una major base social, la independència de Catalunya no serà possible; l’altra, que mentre la independència no arriba, cal gestionar el país a partir de les estructures i dels mitjans de què disposem, sense renunciar mai al diàleg i a la negociació amb l’Estat. Algú s’hauria de preguntar sobre quants danys polítics i socials s’haurien evitat si aquest hagués estat l’eix dels discursos que van guiar els passos donats en dies pretèrits. De l’actualitat espanyola continua ben viu el serial de la corrupció i de tripijocs de l’emèrit que, vist com estan creixent les adhesions a la república en detriment de les de la monarquia, en poc temps haurà passat de ser el rei de la reconciliació al rei de la divisió. I tot en el dia després que, a Londres, morís el mestre per excel·lència de les novel·les d’espies que a tots —almenys als de la meva generació— ens varen captivar, John Le Carré.

  • Dimarts 15 de desembre de 2020

El Parc Agrari de Sabadell consolidarà encara més la seva raó de ser tan bon punt es plasmi sobre el terreny el projecte aprovat per la Junta de Govern local que, amb l’ajut de fons FEDER, preveu construir-hi un edifici des del qual impulsar i divulgar l’agricultura sostenible i de proximitat. L’edifici s’aixecarà en el sector del Parc Agrari, que és a tocar del barri i de la masia de Can Gambús. La notícia m’ha semblat excusa suficient per visitar de nou aquest sector de la ciutat —ara en procés de desenvolupament com a barri habitat—, així com el que avui és per extensió (13 ha i escaig) el segon parc urbà que s’estén al redós de la masia de Can Gambús, de finals del segle XIX —aixecada sobre una d’anterior documentada el segle XVI— que presideix una torre quadrada, coronada per un mirador amb balustrades. Adossada a l’edificació hi ha una capella que presenta un petit atri a l’entrada. El conjunt masia-capella foren objecte d’una profunda remodelació l’any 2011, amb la finalitat de convertir-lo en allò que avui és: un restaurant —i punt de trobada cultural, sobretot a les tardes-nits d’estiu—, inserit en un parc urbà des del qual es gaudeix d’unes vistes excepcionals sobre la ciutat, Sant Quirze del Vallès, el Parc Agrari de Sabadell i els entorns (serralada del Litoral, massissos del Montseny, Sant Llorenç i Montserrat…). Tanmateix, cal afegir que arran del projecte de transformació urbanística del sector de Can Gambús, entre els anys 2003-2007 s’hi varen fer tres intervencions arqueològiques, a partir de les quals es localitzaren i es documentaren 625 estructures arqueològiques que comprenien des del neolític fins a les èpoques medieval, baixmedieval i primera meitat del segle passat. De les restes excavades, se n’han conservat dos elements que s’han integrat al parc i que són l’aqüeducte subterrani d’aigües netes (segle II dC) i la base d’una garita de vigilància d’una emissora de ràdio de l’època de la Guerra Civil espanyola. Per totes aquestes i per moltes altres raons, la visita i passeig pel parc de Can Gambús i pel Parc Agrari de Sabadell és recomanable —també ara a l’hivern—, però sobretot a la primavera.

  • Dimecres 16 de desembre de 2020

No pas per voluntat meva, avui he trencat la rutina matinera de començar el dia sortint a passejar un parell d’hores. Una cita mèdica establerta a primera hora del matí n’ha estat la causa. A canvi, he fet una estona de bicicleta estàtica que, evidentment, no és ni de bon tros el mateix ni proporciona el mateix gaudi. L’únic avantatge és que mentrestant pedaleges sense moure’t del lloc on ets, pots veure els primers informatius televisats del dia, que avui s’han centrat, d’una banda, en l’anunci de la imminent arribada de la tercera onada de la Covid-19, amb les tradicions de trobades socials i familiars que les festes nadalenques comporten i que enguany no es podran mantenir pel bé de tots. De l’altra —qui sap si conseqüència de l’agreujament de la situació sanitària—, l’escurçament dels terminis inicialment previstos que permetran començar a inocular vacunes anticovid molt possiblement abans d’acabar l’any. Tant si és així com si no, l’administració de la vacuna cal veure-la no pas com la solució, sinó com una mesura més amb la qual combatre una pandèmia que trigarem temps a eradicar. L’actualitat d’inici del jorn es completava amb la notícia que Joe Biden ja és el nou president in pectore dels EUA per als propers quatre anys, després de la votació efectuada abans d’ahir pels delegats al Col·legi Electoral que deixa la certificació dels resultats a mans del Congrés i que segella el fracàs de les argúcies utilitzades per Donald Trump per evitar un final de mandat com aquest. És clar que això no vol dir que el trumpisme hagi estat definitivament vençut. Molt al contrari. Després de la derrota, Donald Trump persistirà i es rearmarà amb el seu llenguatge i missatge populista de sempre amb el que —agradi o no— va aconseguir 70 milions de vots el 3N. Caldrà veure si aquesta seva persistència la farà des d’un partit republicà, que ara com ara mostra algunes escletxes, o des d’un nou corrent polític que Trump i els seus puguin impulsar. Temps hi haurà per comprovar-ho. En clau local, la bona notícia del dia rau en el fet que aquesta tarda començarà a caminar el Consell Municipal d’Acció Municipal. Diu la dita que allò que és bo es fa esperar. Confiem que així sigui, que bona falta ens fa… I tot quan es compleixen els 250 anys del naixement d’un dels compositors més grans que la música ha donat, Ludwig van Beethoven, que l’Orquestra Simfònica del Vallès homenatjà divendres passat en un memorable concert a La Faràndula.

  • Dijous 17 de desembre de 2020

“No estem bé i anem malament”. No ho dic jo. Ho va dir ahir mateix el secretari de Salut Pública de la Generalitat de Catalunya, Josep M. Argimon. No és estrany, doncs, que davant afirmacions tan contundents com aquesta, les preguntes que ens fem quant a l’evolució de la pandèmia augmentin a mesura que passa el temps, sense que les respostes que n’obtenim siguin les escaients i encara menys les suficients. Des de la declaració del primer estat d’alarma el passat 14 de març, trobem a faltar una major claredat en la política comunicativoinformativa, tant del govern espanyol com del català. Una política comunicativoinformativa dubitativa, escassament centrada a explicar la cruesa de la situació i, per contra, excessivament supeditada a càlculs electorals impossibles de fer. Sobre això reflexionava aquest matí mentre anava camí de la cinquena i penúltima peça arquitectònica de la meva particular ruta pel romànic sabadellenc: la capella de Sant Nicolau, que s’alça a la serra de Sant Iscle, damunt el marge esquerre del Ripoll, davant mateix del cementiri de la ciutat i des de la qual es té una impressionant vista de la ciutat que s’estén sobre el marge dret del riu. L’actual capella és només el que en resta de l’església que en aquest indret va ser aixecada el segle XI i que fins al XIV exercí com a parròquia d’Arraona, sota l’advocació de sant Feliu. Pels estudis i per les prospeccions que s’hi han fet, sabem que l’actual capella correspon al braç dret de la creu de l’església original que, en part, va ser derruïda el segle XV per, amb les seves pedres, construir un mas ja desaparegut que es trobava a tocar. La capella, tal com avui la podem veure, va ser consolidada i restaurada l’any 1928 per l’Ajuntament de Sabadell, que un any abans n’havia adquirit la propietat. Consta d’un petit oratori rectangular i d’una nau transversal en la qual, en un dels seus extrems, hi podem veure un portal de punt rodó que comunicava amb la nau central i lateral de la construcció inicial.

  • Divendres 18 de desembre de 2020

Plou. Dos faristols. Se m’acut que són dues imatges-metàfora perfectes de l’estat d’ànim personal i col·lectiu amb el qual encetem aquest divendres, just quan falten set dies per a una diada de Nadal diferent. La pluja ens dibuixa un dia ennuvolat, fosc i gris que, a la vista de l’evolució dels indicadors de la pandèmia, ens convida més a la melangia i a la preocupació creixent que no pas a l’optimisme —forçat o no— que acostumava a acompanyar-nos els dies que precedien les jornades nadalenques. Els dos faristols són la prova evident d’un govern dividit, incapaç de prendre decisions, d’explicar-les amb claredat i de parlar amb una sola veu. Escolto el vicepresident en funcions de president, Pere Aragonès, i la consellera portaveu del govern, Meritxell Budó. S’escuden en les restriccions imposades en països veïns per justificar les pròpies que, al cap i a la fi, no són tan dràstiques com només ahir es vaticinava…, per a aquells amb segones residències o que es poden permetre el luxe de passar uns dies en hotels. La pregunta que em faig mentre detallen les mesures adoptades és doble: per què tan soroll previ per acabar dictant unes mesures que, fonamentalment, fan pagar els neulers als de sempre; i per què si arreu s’han decidit a adoptar mesures restrictives que afecten per un igual a tothom, aquí s’opta per molt menys. La conclusió a la qual arribo no m’agrada gens ni mica. I és que des del govern de Catalunya no se sap què s’ha de fer i què cal fer i sembla fiar-ho tot a un cop de sort que, si fem cas a la ciència, malauradament no es produirà. I arribarà el gener i llavors en pagarem amb escreix les conseqüències. Com em repiquen al cervell aquelles paraules que “nosaltres ho hauríem fet millor”! I tot el dia després que el Congrés de Diputats aprovés una llei transcendental: la de la legalització de l’eutanàsia.

  • Dissabte 19 de desembre de 2020

“Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.

Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s’ha de ploure?”

Són versos del poema “Al meu país la pluja no sap ploure”, de Raimon, escrits en uns moments polítics ben diferents als actuals que, això no obstant, m’han vingut al magí després de la pluja intensa i anormal que ahir va caure sobre el Vallès Occidental. Els recordava mentre escoltava la consellera Meritxell Budó en una entrevista de Xavi Bundó al Via lliure de RAC1. En el rerefons de les respostes el mantra sobradament conegut: si des de la Generalitat de Catalunya no es fa més, per exemple, quant a ajuts a bars i restaurants per les pèrdues econòmiques que les mesures adoptades pel govern per combatre la pandèmia els ocasionen, és perquè Madrid no fa la feina que hauria de fer. No seré pas jo qui negarà que, almenys en part, això sigui cert; però sí que afirmaré amb contundència que no és ni de bon tros tota la veritat. Ahir, a El matí de Josep Cuní de la SER Catalunya, s’explicava —i no ha estat desmentit— que la Generalitat de Catalunya tenia al calaix un romanent de 800 milions d’euros i que, el darrer trimestre, el govern havia destinat 1.500 milions d’euros a eixugar dèficit. Ens trobem davant d’una situació crítica que, per superar-la, requereix dels esforços extraordinaris de tothom. També del govern a qui correspon governar i prendre decisions. Així que abans de queixar-nos de la nostra dissort, em pregunto ingènuament si no seria molt millor que en comptes d’eixugar dèficit o de fer calaix, els calers es destinessin a fer front a les urgències socioeconòmiques que de la pandèmia es deriven.

  • Diumenge 20 de desembre de 2020

El plugim de quan m’he llevat aconsellava, per si de cas, no allunyar-me excessivament de casa i, en conseqüència, fer avui una passejada més urbana. Així que m’he decidit adreçar els meus passos cap a les cases de Cal Garcia, que és tal com quan jo era petit coneixíem la urbanització Nostra Llar, al barri de Sant Oleguer, promoguda pel que fou industrial sabadellenc Josep Garcia-Planas i Cladellas. De fet, feia dies que pensava anar-hi i així tornar a caminar pels seus carrerons, recórrer les petites places i racons i rememorar temps pretèrits, quan amb els pares i germans hi anàvem per veure com avançava la construcció dels 334 habitatges unifamiliars, les dues escoles, l’església i el poliesportiu que havien de conformar la urbanització que s’estava bastint sobre terrenys que havien estat abans propietat de la masia de Sant Oleguer. Una masia que, sortosament, encara avui podem admirar, que apareix documentada el segle XII com a mas Aulaguer i que en el segle XVII, quan la propietat de la casa i els seus entorns pertanyia als Feu, adoptà el nom actual de Sant Oleguer a causa que, segons que es deia, el sant, essent bisbe de Barcelona el 1116, hi havia fet estada durant uns dies. La urbanització de Cal Garcia respon a la filosofia de les colònies tèxtils que tan abundaven prop dels rius, a despit que presenti un parell de diferències no gens menys significatives: d’una banda, que la promoguda per Garcia-Planas va ser pensada i dissenyada com a barri residencial per als treballadors de l’empresa Artextil que ell havia fundat l’any 1946; de l’altra, que la urbanització naixia com una ampliació del barri preexistent. De retorn a casa, m’assabento que una nova soca de la Covid-19 descoberta al Regne Unit, que no pinta massa bé, ha fet tancar Londres mentre que aquí, les nombroses excepcions a les normes dictades pel govern i que han de regir per als propers dies, deixen un marge notable a una discrecionalitat que em temo pagarem molt cara…

  • Dilluns 21 de desembre de 2020

Deia la meva àvia que “aigua passada no mou molí”. Diu la veu de l’experiència que l’home és l’únic animal que s’entrebanca dues vegades en la mateixa pedra. Deia ahir el conseller d’Interior, Miquel Sàmper, que en el pont de la Constitució es va cometre l’error de relaxar les restriccions quant a mobilitat. Sabíem, també ahir, que la majoria de països europeus han tancat fronteres i restringit la mobilitat ciutadana per minimitzar els possibles efectes d’un rebrot exponencial de la pandèmia, després que es conegués que al Regne Unit s’havia descobert una soca nova del virus. Davant, però, d’aquest panorama, a Catalunya, l’única mesura nova que a partir d’avui s’implementa és la reducció dràstica dels horaris que regeixen per a l’obertura de bars i restaurants. Res, o pràcticament res, es modifica quant a la mobilitat ciutadana, atès que les excepcions establertes a partir d’haver  dictat el confinament comarcal, atorguen un marge de maniobra més que suficient perquè qui ho vulgui disposi de l’excusa idònia per saltar-se’l. Avui comença l’hivern. Esperem que no ens quedem gelats i garratibats a curt termini, i no pas pel fred (que és el que climatològicament toca); sinó pels efectes no desitjats de la improvisació que sembla dominar-ho tot. En un altre ordre de coses molt més local, coincidint amb l’inici de la darrera estació climàtica de l’any, acaba d’obrir-se el pàrquing de rotació, pupil·latge i park and ride que Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya ha habilitat al subsòl de l’avinguda de Josep Tarradellas. Des del meu punt de vista personal i intransferible, crec que s’ha malbaratat l’oportunitat de bastir una estació intermodal de transport públic a Sabadell molt potent, just en un punt singular de la ciutat pel qual circulen la majoria de línies de bus urbà i interurbà i on, alhora, tenen estació de correspondència dues línies ferroviàries i una línia de bus exprés directe a la barcelonina estació intermodal de La Sagrera.

  • Dimarts 22 de desembre de 2020

Resa la llei atribuïda a l’enginyer Edward A. Murphy –malgrat que no fos ell qui la va formular– que “si alguna cosa pot sortir malament, sortirà malament”. En això deu estar pensant aquests dies el premier britànic Boris Jonhson, atès que, en negatiu, el cert és que “totes li ponen”. A les portes té el Brèxit, que si res no ho resol, apunta cap a una sortida dura del Regne Unit de la Unió Europea. I mentre, una nova soca de la Covid-19 l’acaba d’obligar a confinar Londres i la seva àrea d’influència. Tot plegat amb una suma de conseqüències ¾sobretot polítiques¾ impossibles d’establir a hores d’ara. Però així són les coses a la Gran Bretanya aquest primer dia d’hivern en el qual l’estrella de la nit ha estat la conjunció planetària de Júpiter amb Saturn que, dit sigui de passada, anit vaig poder observar des del Parc de Catalunya. Deixant a banda magnituds planetàries per aterrar a casa nostra, escoltava aquest matí el president estat de la Generalitat de Catalunya Quim Torra, en una entrevista que li ha fet Josep Cuní a la SER Catalunya. He de confessar que de totes les qüestions a les quals ha fet referència Quim Torra, almenys en una li he de donar plena raó: que ara és el moment en el qual els governs s’han d’endeutar per evitar danys majors dels que ja s’estan produint a l’economia i al benestar de les persones. Una afirmació que el president estat ha fet en ser preguntat si li semblava oportú que el govern de Catalunya tingués al calaix uns 800 milions d’euros i que en el darrer trimestre hagués destinat 1.500 milions d’euros a alleugerir el dèficit… I tot això en un dia en el qual ha començat el compte enrere de les eleccions del 14-F que, esperem, se celebrin amb una certa normalitat. Ens convé a tots que així sigui. Portem massa temps d’un govern que no governa.

  • Dimecres 23 de desembre de 2020

El principal inconvenient que presenten els dies d’hivern és que quan surto a passejar encara és fosc, com gairebé també ho és quan torno a casa. Així és que la majoria de dies opto per les rutes urbanes que em permeten descobrir racons de la ciutat per a mi desconeguts o, com és en aquest cas, refer la història dels barris que la conformen. Així que avui  he visitat el barri de Can Rull, un dels més antics de Sabadell, que deu el seu nom a la casa pairal dels Rull, que l’habitaren a partir del segle XVII. Es tracta d’una masia documentada al segle XV com a mas Torrella i que encara podem veure avui al parc de la font de Can Rull. Els inicis del barri com a nucli habitat es remunten al 1924, quan Victoriano Torán, propietari d’una gran part de les terres de la masia (73 hectàrees), presentà davant l’Ajuntament un projecte per a la construcció d’una ciutat jardí. Cal recordar que, aquells anys, la masia de Can Rull estava envoltada de paratges d’una gran bellesa natural com els boscos de Can Feu (malauradament desaparegut), de Castellarnau i de la font de Can Rull. A partir d’aquest projecte urbanístic s’edificaren unes primeres cases familiars (una seixantena), que en molts casos eren autèntiques torres d’estiueig. Una d’aquestes torres la manà construir Lluís Companys i Jover el 1928 i durant uns anys fou habitada per la seva primera esposa, Mercè Micó i Busquets, el seu fill Lluïset i la seva filla Maria. La torre —que s’ubicava a la cantonada dels actuals carrers de Zorilla i Antonio Vico— fou enderrocada a finals de la dècada dels anys seixanta del segle passat. En la dècada anterior, al voltant de la primitiva urbanització residencial de Can Rull, començaren a aparèixer estades, barraques i habitatges d’autoconstrucció que, com en el cas de Ca n’Oriac, foren l’embrió del creixement i desenvolupament posterior del barri. Cal afegir que entre els anys 1926 i 1980, en l’anomenat Jardí de l’Amistat que ell fundà, residí en el barri l’Isidre Nadal Baqués (conegut com a Llum de la Selva). El Jardí de l’Amistat avui es troba integrat en el parc parcialment urbanitzat Tierno Galván, en el límit dels barris de Can Rull i de Via Alexandra. De retorn a casa, escolto que el govern de Catalunya ha confinat la Cerdanya i el Ripollès per l’augment insospitat de casos de coronavirus. Deu ser, penso per a mi, els efectes d’un pont ¾el de la Constitució¾ en el qual s’hauria d’haver estat molt més enèrgic per evitar desplaçaments…

  • Dijous 24 de desembre de 2020

Esperava que, d’acord amb les previsions, fes més fred que no pas ahir feia quan he sortit de casa aquest matí, disposat a fer la meva habitual passejada matinera que avui m’ha portat altra volta a Sant Julià d’Altura i al bosc de Can Deu. Camí de retorn, m’he decidit a engegar la ràdio per assabentar-me de les notícies del dia. Davant, però, l’allau de les gens positives notícies que m’arribaven, he pensat que seria millor tancar-la i que era preferible rememorar les vigílies de Nadal de la meva infància, inefablement presidides pel tràfec que des de bon matí es vivia a la cuina, on la mare preparava l’escudella i el rostit que l’endemà serviria a taula, i per la Missa del Gall, que jo vivia com l’oportunitat d’anar a dormir molt tard, tal com ho feien —pensava jo— les persones grans! Per tal que els meus germans i jo ens poguéssim mantenir ben desperts durant la celebració litúrgica de mitjanit, la mare ens feia sopar a les 6 de la tarda i ens enviava a dormir fins a les 11 de la nit. Mentre dormíem, la mare, a la cuina, aprofitava la calma momentània per acabar d’enllestir el dinar de Nadal. Quan ens llevàvem, ella ens mudava per anar en les millors condicions de presència a la Missa del Gall; una missa que era solemne, cantada i que no s’acabava mai! En acabar, els pares departien amb amics, coneguts i saludats a la sortida del temple i es desitjaven un bon Nadal i Sant Esteve. Camí de casa —on ens esperava el ressopó que la mare havia deixat a punt abans de marxar— entonàvem ja alguna nadala que remataríem en arribar a casa. Entre una cosa i l’altra, la llarga jornada de la vigília del Nadal s’acabava sobre les dues de la matinada del dia de Nadal, després de posar la darrera menjada al tió que faríem cagar abans de dinar, i que el pare donés els darrers retocs a la decoració nadalenca que ens acompanyaria fins passada la diada de Reis…

  • Divendres 25 de desembre de 2020

Diada de Nadal. D’un Nadal especial. Diferent als que molts de nosaltres havíem viscut fins ara. Una diada que per a mi té, tanmateix, un significat ben especial, en coincidir amb el dia del meu aniversari. Enceto el dia sortint a passejar com ho faig cada dia, encara que sigui una mica més tard que no pas és habitual en mi. Fa fred i m’abrigo. Mentre camino, i com ho vaig fer ahir, avui tampoc puc estar-me de rememorar els anys en els quals tota la família ens reuníem, fèiem cagar el tió i ens assèiem a l’entorn d’una gran taula per celebrar el Nadal. Érem nou. Els pares i els set germans. Com sempre, gran gatzara, molta xerrameca i alguna que altra enganxada que el pare tallava de soca-rel… En acabar la menja nadalenca, en què l’escudella amb galets de la mare, el rostit, les neules i els torrons n’eren els protagonistes, indefectiblement, davant el pessebre, ens posàvem a cantar nadales i fèiem que la sobretaula s’allargués fins a l’hora en la qual celebraríem el meu aniversari. Amb el pas dels anys, la taula familiar s’anà ampliant de mica en mica amb la incorporació de nous membres. El darrer Nadal que celebrarem plegats els pares i els set germans —juntament amb les nostres respectives parelles i fills— va ser el d’avui fa justament quinze anys. Com el recordo! Com el recordem! L’any següent repetirem taula, però ja va ser amb l’absència de la mare. Dos anys més tard, també amb la del pare… Des de llavors, els germans ens prometérem continuar celebrant plegats els Nadals a venir i així mantenir viva la tradició familiar heretada que, enguany, a causa de la pandèmia relegarem. Però vindran altres Nadals i ens tornarem a asseure a taula plegats. El d’enguany és i serà, doncs, un Nadal diferent. Per a mi i per a tothom, però no per això ni menys emotiu ni tampoc menys intens. Cuidem-nos i cuidem les persones que ens envolten i que estimem, mentre recordem les que ja no són entre nosaltres. I sobretot, no ens oblidem mai de les famílies i de les persones que passen dificultats i que no tenen la immensa sort que a la majoria de nosaltres ens acompanya…

“Ara esguardo la lluna que m’apar lluna plena
i ells recullen les plomes
i ja enyoren demà.
Demà posats a taula oblidarem els pobres
–i tan pobres com som–.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres.
després de mirar-nos arrencarà a plorar.”

(Del poema “Nadal”, de Joan Salvat-Papasseit)

  • Dissabte 26 de desembre de 2020

“Per Nadal, un pas de pardal”. “Per Sant Esteve, un pas de llebre”. “Per Nadal, cada ovella al seu corral”. “Per Sant Esteve, cadascú a casa seva”. Són algunes de les moltes dites populars que, d’una banda, ens parlen de la durada de la llum del dia que comença a créixer i, de l’altra, que després de la celebració familiar del Nadal, per Sant Esteve millor deu ser  quedar-se a casa i pair bé els possibles excessos nadalencs abans d’acarar la recta final que ens ha de portar a les celebracions del Cap d’Any. Aquest matí feia fred, molt de fred, quan he sortit de casa per anar a passejar per un altre racó de la ciutat que es desenvolupà a  l’empara d’una indústria tèxtil; racó conformat per les cases de Can Marcet, que foren aixecades a tocar mateix del que havia estat la fàbrica del mateix nom –propietat de qui fou alcalde de la ciutat, Josep M. Marcet i Coll, entre els anys 1940 i 1960–, i en la qual, per primera vegada en una indústria sabadellenca, s’hi havia de fer tot el cicle del teixit de la llana. Les cases de Can Marcet no són gens comparables a les de Cal Garcia. No ho són ni per l’extensió de la urbanització, ni tampoc pel nombre i pel tipus d’habitatges construïts per ser destinats ¾també en aquest cas¾ a treballadors de la fàbrica. Això no obstant, del conjunt sí que en sobresurt el poliesportiu que, com la llavors fàbrica, ara són propietat de l’Ajuntament de Sabadell. Un poliesportiu dotat d’una gran piscina en què molts sabadellencs i sabadellenques ens vàrem poder banyar en els anys de la nostra joventut i que presentava la singularitat d’un trampolí per a salts de tres nivells –un fet gens normal per a l’època en una instal·lació d’aquesta mena–, com tampoc era normal que un empresari construís una guarderia infantil en la qual tenir cura dels fills de les treballadores durant la seva jornada laboral.

  • Diumenge 27 de desembre de 2020

“El desembre congelat, confús es retira…” diu la lletra de la cançó. I a fe que almenys en aquesta ocasió fa justícia a un final d’any que, certament, se’ns presenta amb un temps climatològic gèlid i amb un ambient general de país (el d’allà i el d’aquí) en el qual els clars i obscurs es barregen sense solució de continuïtat. Com a mostra, un parell de botons. D’una banda, la bona nova –que avui és portada obligada en els diaris i que obre també els informatius de ràdio i de televisió–: la vacuna contra la Covid-19 comença a inocular-se a ciutadans de l’Estat, de Catalunya i també de Sabadell. Una bona nova que, tanmateix, veurem com voldrà ser capitalitzada des de l’àmbit de la política, però que en qualsevol cas és el resultat del bon saber fer de la recerca científica. Una bona nova que no ens pot fer oblidar que cal mantenir ben activades les mesures de restriccions i d’autoprotecció que continuen essent la millor recepta possible de la qual disposem per tractar de frenar els contagis i, alhora, per contribuir a abaixar els nivells de pressió que des de fa més de nou mesos pateixen el sistema sanitari i els professionals que hi treballen. D’altra banda, ressonen encara les paraules del discurs del rei la vigília de Nadal i, sobretot, l’oportunitat que va deixar passar per posicionar-se amb claredat sobre almenys tres qüestions cabdals, tant per a la bona salut de la democràcia com per a la de la monarquia que ell encapçala. Res no va dir el monarca quant a la conducta del rei emèrit, que hauria d’haver censurat sense matisos de cap mena. Tampoc sobre la inviolabilitat del rei com a voluntat explícita que ningú ¾ni ell mateix— està al marge del compliment de la llei. Menys encara va referir-se a la conducta absolutament condemnable d’alguns militars amb vel·leïtats colpistes. És clar, però, que sovint els silencis són molt més explícits que no pas les paraules…

  • Dilluns 28 de desembre de 2020

Diada dels Sants Innocents. Una jornada que, tradicionalment, se celebrava fent innocentades o entremaliadures a familiars, amics, coneguts i saludats. La broma més comuna de quan jo era petit consistia a penjar una llufa (un tros de paper en forma de ninot) a l’esquena d’algú sense que ell se n’adonés. O també a fer trucades telefòniques sense sentit o per fer mofa amb el nom del titular. El costum de fer innocentades estava estès entre els mitjans de comunicació (premsa i ràdio), que aprofitaven l’ocasió per publicar o radiar notícies falses, sempre relacionades amb qüestions d’actualitat. D’entre aquestes, en recordo una de quan a tocar de la barcelonina plaça de Catalunya hi havia un gran i polèmic solar pendent d’edificació, conegut com a “illa de la vergonya” i, més tard, com a “triangle d’or”, amb façana als carrers de Pelai i Bergara. Corria l’any 1959 en el qual, com avui, el 28 de desembre caigué en dilluns, dia de la setmana en què solament es publicava l’Hoja del Lunes (popularment coneguda com l’Hoja o el Full), ja que la resta de diaris no podien aparèixer, en compliment del mandat del descans dominical que s’havia establert per als periodistes en una Ordenança dictada i aprovada el 1924. El Full es va publicar entre el 1926 i el 1983, i des de 1955 i fins a la seva desaparició, la capçalera va ser propietat de l’Associació de la Premsa de Barcelona que, en no disposar de competència als quioscos els dilluns, n’obtenia notables beneficis que revertien en prestacions socials i mutualistes per als periodistes associats. A la portada de l’exemplar d’aquell dilluns (a tres columnes), s’informava que l’Ajuntament havia desencallat la situació del polèmic solar en el qual es bastiria un nou edifici (del qual se’n donaven tota mena de detalls) que seria inaugurat coincidint amb les Festes de la Mercè de 1960. És a dir, que seria construït en només nou mesos! El solar, però, havia de continuar immers en la polèmica i tal com llavors estava fins pràcticament la segona meitat dels anys noranta del segle passat. Eren, evidentment, altres temps. És clar que avui, ateses les notícies falses que diàriament ens assalten, sobretot —però no només— des de les xarxes socials, haurem de concloure que els efectes de la diada dels Sants Innocents malauradament s’han estès a tot l’any.

  • Dimarts 29 de desembre de 2020

Un dels problemes que pateix l’executiu català és tenir l’enemic a casa, tal com també el té el de Madrid. La diferència, però, és que el govern de Catalunya està a hores d’ara sense president, des que Quim Torra fou cessat per imperatiu legal, i que té —tenim— un procés electoral a les portes. Ahir en tinguérem una nova prova, l’enèsima, quan el conseller de l’Interior, Miquel Sàmper (JxCat), que vint-i-quatre hores abans havia apuntat des de RAC1 que anàvem cap a un confinament dur de cara al Cap d’Any, retreia a la consellera Alba Vergés (ERC) que des del seu Departament de Salut (amb el PROCICAT al darrere) ho hagués frenat tot i que els indicadors pandèmics no apuntessin en bona direcció. Jaume Padrós, president del Col·legi de Metges de Barcelona i alhora proper ideològicament al govern, també deixava clara la seva posició a traves d’aquesta piulada: “No ho entenc. El nombre de contagis i d’hospitalitzacions no para de créixer […]. De cara al Cap d’Any demano reduir dràsticament la mobilitat i als ciutadans, màxima responsabilitat”. Res no passaria de ser una nova trifulga del govern, si no fos perquè ens podem trobar amb un gener molt complicat de gestionar sanitàriament; però no només, que al seu torn pugui obligar a ajornar les eleccions previstes per al 14-F. Se’m dirà malpensat, però hi ha ocasions que com la d’avui mentre passejava sota la lluna gairebé plena pels parcs del Nord, de la Romeua i de Catalunya, en què arribo fins i tot a sospitar que l’ajornament de les eleccions podria interessar a algú… I aquí ho deixo…!

  • Dimecres 30 de desembre de 2020

L’any acaba i arribada és l’hora de fer-ne balanç. Ho estan fent tots els mitjans de comunicació, cadascun amb el seu enfocament particular, en funció de l’espai socioeconomicoideològic que ocupen o volen ocupar. No em pertoca a mi suplir-los —penso mentre faig la meva passejada matinera pels carrers i les places buides encara del centre de la ciutat— en aquesta missió de recordar allò que, en aquest cas des del meu estricte i intransferible punt de vista, haurà estat positiu i negatiu durant els tres-cents-seixanta-sis dies (per allò d’haver estat any de traspàs) que ara s’apresten per fer-se fonedissos. Demà, quan això facin, ho faran amb el convenciment que a hores d’ara ja deuen tenir plenament assumit, que si es produeixin aplaudiments, es deuran més a la celebració del públic perquè definitivament surten d’escena que no pas d’agraïment per allò que han portat. No endebades l’any que demà acomiadarem haurà estat un annus horribilis en el qual els contres superen en molt els pros que, no obstant això, de ben segur que també hi són. Però així és la vida. Sigui com sigui, de les moltes coses que els mitjans de comunicació destacaran —destaquen— del 2020, jo no em puc estar de quedar-me amb una dada esfereïdora que ahir mateix es donava a conèixer —continguda en l’informe “Monitoratge dret a la vida 2020”, elaborat per l’oenegé Ca-Minando Fronteras (denominació que a Espanya adopta l’oenegé Front Line Defenders)—, segons la qual un mínim de 2.170 persones migrants hauran trobat la mort els darrers dotze mesos a la mar, camí del que elles suposaven era la llibertat.

  • Dijous 31 de desembre de 2020

Un dels jocs d’estiu en la meva etapa d’adolescència l’anomenàvem “el rebombori”. Consistia a asseure’s, nois i noies, en una rotllana, formada per cadires o bancs amb una capacitat determinada, en la qual cadascú ocupava un lloc, a excepció de la persona a qui corresponia parar, que se situava al bell mig de la rotllana, pendent dels canvis de veïns i de veïnes entre jugadors que es podien produir amb la finalitat d’intentar ocupar els llocs que durant el canvi de veïns i veïnes quedessin momentàniament vacants i d’aquesta manera obligar a un altre a parar. El joc, com fàcilment suposareu, no era gens innocent, ja que permetia mostrar les preferències de companyia de cadascun dels jugadors i jugadores. El joc es complicava quan algú, en comptes de demanar a qui volia per veïns, cridava a fer un “rebombori general”. Llavors tothom havia de moure’s del seu lloc i els xocs —buscats o no— entre els jugadors i jugadores es trobaven a l’ordre del dia… No sé pas ben bé per quina estranya concatenació d’idees —o potser sí que ho sé!—, mentre aquest matí passejava i escoltava els primers informatius de la ràdio, m’he recordat d’aquell joc de joventut, en veure el “rebombori general” que els darrers dies s’està produint quant a les persones que acabaran per ocupar els primers llocs de les llistes electorals per Barcelona i que, en conseqüència i salvat error o omissió, seran els candidats i/o candidates a la presidència de la Generalitat de Catalunya. Un “rebombori general” del qual, d’entrada, se n’han començat a derivar uns primers efectes que considero positius. El primer, que cap de les persones candidates a la presidència “efectiva” de la Generalitat de Catalunya ho havia estat abans en anteriors processos electorals. El segon, que a partir del darrer moviment que ahir mateix vàrem conèixer (pas al costat de Miquel Iceta a favor de Salvador Illa) l’status quo que semblava dominar el panorama s’ha vist sacsejat fins al punt que, a la incertesa de resultats que és consubstancial en qualsevol contesa electoral, caldrà prendre en consideració els efectes d’haver entrat en un nou escenari en què seran determinants la gestió demostrable i la claredat de cadascú en les seves propostes que, possiblement, obligarà a situar en un segon pla els discursos ampul·losos, prenyats d’emocions i de sentiments, però sempre massa buits de continguts plausibles. El tercer, que una nova futura relació de veïns és més possible avui que no pas ho era ahir, en la qual algú pot quedar fora de quadre.

(Si voleu continuar amb la lectura d’aquest diari cliqueu aquí).