El debat parlamentari dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya està evidenciant que el tripartit continua essent la fórmula preferida dels partits polítics a l’hora de governar Catalunya. Sí. No m’he errat i ho he escrit bé. El tripartit continua governant, encara que en aquesta ocasió es tracti d’un tripartit ben diferent i distant –tant pel què fa a la forma com al fons–, del que ens va governar durant set anys sota el lideratge de Pasqual Maragall primer i de José Montilla després. L’actual, és un tripartit que s’ha anat gestant d’amagatotis, al marge de pactes explícits. Un tripartit resultat de la confluència d’interessos entre la coalició que va guanyar les eleccions catalanes –Convergència i Unió (CiU)–  i el Partit Popular (PP). Cert que en aquesta versió de govern tripartit, un dels seus components –el PP– no té cadires on seure a la taula de l’executiu de Catalunya. Però no és menys cert que aquesta força política fa prevaldre els seus interessos des de l’ombra allargada que el palau del parc de la Ciutadella, seu del Parlament de Catalunya, projecta. És des d’aquí que el PP dosifica a conveniència el seu suport al govern real i bipartit de Catalunya que presideix Artur Mas. A canvi, la coalició nacionalista tanca els ulls i es tapa les orelles per beneir unes retallades amb les que assegura que no està d’acord, com les que fa ben poc adoptava el govern de l’Estat que encapçala Mariano Rajoy.

Va ser l’opudeísta, exministre tecnocràtic, franquista, i català de naixement Laureano López-Rodó, qui els anys 60’s va recuperar, traduint-la i aplicant-la a casa nostra, la sentència britànica que estableix que “la política fa estranys companys de llit”. Només així es pot entendre que aquesta nova versió de tripartit català se sustenti des de l’oblit i la reafirmació. M’explicaré. L’oblit tàcit que CiU i PP fan dels casos de pressumpta corrupció d’abast i consideració diversa, susceptibles de poder-los afectar políticament: casos Millet i Palau de la Música a Catalunya, i Gürtel i Camps i Mata i Palma Arena al País Valencià i a les Illes respectivament. L’oblit també en quant a les actituds radicals i contràries als interessos de Catalunya mantingudes i mai no esmenades pel PP en relació al vigent Estatut i a la política educativa d’immersió lingüística. I la reafirmació; la reafirmació del PP i de CiU en els principis que regeixen en la concepció del corrent neoliberal que impera a Europa, i que si ningú no hi posa remei, amenaça en posar en qüestió les conquestes socials associades a l’Estat del benestar. I el què encara és molt pitjor, incrementa el risc a la descohesió social.

Les opcions són lliures, i cadascú s’alia amb qui vol. Només faltaria que no fos així! Però això no ens pot fer oblidar que els compromisos –escrits o no–  poden acabar per esclavitzar. I al dia en què CiU va fer ús de la notaria per desfer-se del pacte del Majestic que Jordi Pujol i José Ma. Aznar –que llavors parlava català en la intimitat– havien protagonitzat, el succeeix un altre dia  en què “toca” refer sintonies perdudes justificades sota molts pretextos i ben pocs miraments.

La memòria és feble i curta. D’això es refien CiU i el PP en aquest renovat idil•li polític que els uneix i que haurien preferit fos clandestí. Un idil·li que neguen, malgrat se’ls trobi sovint fent manetes als passadissos i als despatxos del Parc de la Ciutadella i de la madrilenya Carrera de San Jerónimo. Una manera com una altra d’evitar que el PP es pugui sentir sol i abandonat a Madrid, i que CiU no es trobi amb sorpreses quan es tracta d’aprovar uns pressupostos que des d’un punt de vista social són altament restrictius. La política fa estranys companys de llit, i jo hi afegiria que acaba per col·locar a cadascú allà on li correspon.

Publicat a Diari de Sabadell, el 26 de gener de 2012