El 8 de març es complirà el primer centenari del naixement d’un nadó que, amb el pas dels anys, havia d’acabar essent un personat­ge peculiar, un escriptor àgil i brillant, apreciat pels lectors i un periodista irrepetible. El nadó, al qual li posaren de nom Josep, va veure la llum del món que tan havia de recórrer i que tant l’havia d’inspirar, en una casa del carrer Nou que els Pla tenien llogada en l’empordanenca vila de Palafrugell. Es tractava d’un carrer que Pla mateix descriuria més tard com “molt trist i llarg, dret com un ciri”.

Josep Pla, per damunt de tot, va a ser des de molt jove un gran apassionat per l’escriptura i, de fet, és l’ofici d’escriptor el que senyala el seu nord i el far que el guià per la singladura de la seva vida. Però més enllà de la passió per la lletra escrita, Pla tenia una altra fal·lera, una altra passió. La de no renunciar mai a la seva independència personal que, de fet, avantposà a tot. Pla mateix, segons que explica Lluís Bonada en la biografia que d’ell va escriure l’any 1991, havia anotat en el seu dietari íntim que “la cosa que m’ha apassionat -fins el deliri- ha estat el meu ofici. Ho he sacrificat tot pel meu ofici [d’escriptor]” i afegia que, això no obstant “potser encara hi ha hagut una cosa que m’ha apassionat més: la meva llibertat, íntima i pública”.

Certament era així, ja que només a través de la passió per la llibertat personal i per l’escriptura pot entendre’s el perfil final resultant d’un home disposat a aprofitar els minuts i les hores observant tot el què passava al seu entorn per a reflectir-ho després sobre el paper. En la passió per la llibertat personal i per l’ofici d’escriure es troben les claus que han d’ajudar-nos a comprendre un home que fou controvertit de la mateixa manera que passatges de la seva vida -impenetrable i impertorbable- es veieren envoltats per la controvèrsia.

Irònic i sarcàstic, Pla continua essent encara, l’escriptor més destacat que ha donat la literatura catalana del segle XX i un dels que més viatjà i llegí de tota la història de la literatura catalana. La barreja d’un caràcter irreductible, d’una vocació literària i d’unes grans dots d’observador, es troba en la base de l’especial recepta que donà com a resultat un home i un escriptor tan singular, com singulars foren també les situacions per les quals travessà al llarg de la seva prolífica vida.

La prosa planiana és senzilla però no per això deixa de ser profunda, treballada a partir d’una gran imaginació i esculpida amb mans artesanes aptes per a construir, lletra rera lletra, paraula rera paraula, frase rera frase, l’art d’un discurs pulcre i preciosista disposat a captivar a qualsevol lector que s’endinsi en qualsevol de les suggerents propostes que Pla fa tant en les seves diverses obres com en les col·laboracions publicades en la prestigiosa i desapareguda revista “Destino” i en també desaparegut “El Correo Catalán”. Amb incursions en el camp de la política, Pla es significà d’altra banda, com a corresponsal de premsa a l’estranger. Les seves cròniques aparegueren publicades a “La Veu de Catalunya” i en el madrileny periòdic “El Sol” i aquesta experiència li serví de molt en la seva tasca literària posterior d’un escriptor que algú ha qualificat encertadament de “carent d’un gènere definit”.

Els que som de la meva generació recordem a Pla com un home sempre gran, amb la boina d’artesà al cap, una cigarreta a la boca i una ampolla de vi al costat. Assegut prop la llar de foc del Mas Pla de Llofriu, en el qual passaria els darrers anys de la seva vida i en el qual escriuria gran part de la seva producció literària i periodística. El Mas fou el lloc en el qual Josep Pla va decidir morir, després d’adonar-se segurament que ja no disposava de forces per a continuar escrivint. Perquè foren els anys, només els anys, els que pogueren vèncer un home excepcional. Els anys que amb el seu degoteig constant li havien condicionat aquella llibertat personal que ell tant valorava.

I si Pla no gaudia de llibertat ni de forces per a escriure, devia considerar que el millor que podia fer era desaparèixer d’escena. I conseqüent amb ell mateix va elegir un dia especial: va esperar que arribés el 23 d’abril d’aquell 1981 en el qual havia complert 84 anys. S’explica que quan Pla ja es trobava enllitat i tenia la mort propera, preguntava sovint al seu amic Josep Vergés si era veritat que els seus llibres es llegien. I és que Josep Pla, fins el darrer alè de la seva vida va voler mantenir la singularitat de tot un homenot digne d’encapçalar i de figurar en un lloc d’honor de la sèrie dels seus “Homenots”.

Publicat a Diari de Sabadell, el 27 de febrer de 1997