Els esculls que contaminen l’ambient i que posen difícil aprofitar la més mínima oportunitat de recuperar part de la confiança perduda creixen dia rere dia. Un d’aquests esculls es sens dubte la virulència de la batalla política està adquirint darrerament. Només cal escoltar als uns i als altres per concloure que hi ha qui està obsedit en treure rèdit polític de la situació. Només cal escoltar a personatges de la vida política espanyola i també catalana per adonar-nos com la legítima crítica al govern ha donat pas ràpidament als en adjectius de baixa volada i a cridaners titulars mediàtics. No s’adonen els que així es comporten, que és en moments de crisis quan la importància de les persones és més determinant. Molt més que no pas la lluita per la conquesta del poder al preu que sigui. Falta i falla el diàleg entre govern i oposició. És cert. Però falta i falla més encara més aquella elegància política en les formes que al cap i a la fi és la que acaba per transmetre confiança. El govern no fa les coses bé. Malauradament, però, tampoc no les fa bé l’oposició i així, pel camí de la crispació serà pràcticament impossible aconseguir la tranquil•litat que fa falta per superar moments atzarosos com els actuals.
Els mercats –eufemisme que defineix perversos mecanismes de control no democràtic i especulatius–, diuen la seva a partir d’establir hipotètiques fortaleses, confiances i bones governances. Uns valors, aquests, que pugen o baixen segons siguin uns o altres els observadors i unes o altres les percepcions que els “mercats” tenen d’un país en un moment determinat. Percepcions aixecades damunt d’intangibles. D’aquesta manera, “els mercats” penalitzen, per exemple, desencontres més o menys evidents entre líders i forces polítiques, econòmiques o socials d’un país. També el grau de crispació política. I quan l’entesa i la crispació política cotitzen a la baixa, sabem de sobres quines conseqüències se’n deriven. Llavors és el moment dels guions preescrits i de l’adopció de mesures imposades de les que, com estem veient aquests dies, no se’n escapa pràcticament ningú. D’acord amb aquest guió, la propera estació del nostre via crucis ha de ser la reforma del mercat laboral; una reforma que poc tindrà a veure amb la reforma per al mercat laboral que ens fa falta.
No podem oblidar que la crisi no és un problema només nostra. Afecta a totes les economies occidentals perquè aquesta és una crisi que apunta directament al cor de l’actual sistema econòmic que cal transformar amb urgència. És, sobretot, una crisi que posa en qüestió l’Estat del benestar que tants esforços i tant de temps ens ha costat conquerir. Rajoy i Aznar, que no militen precisament en aquesta divisió ni aquest model social d’Estat, s’erigeixen ara –per allò de “a río revuelto…”–, en fervents defensors de les classes socials més dèbils. El govern certament no ho fa bé i va amb una marxa forçada. Com també hi van d’altres governs més sòlids que no pas el nostre. El problema és que el PP com a alternativa de govern tampoc no ho està fent bé. Davant l’oportunitat de poder demostrar la seva responsabilitat i visió d’Estat prefereix mantenir-se instal•lat en la seva estratègia de “com més malament millor”. No deuen ser conscients els populars del “boomerang” amb el qual estan jugant. S’obliden que mitjançant la política de terra cremada que practiquen, deixen darrere seu un terreny erm sense possibilitats que a curt i a mig termini hi fructifiqui res. Però ells, els populars, malgrat els advertiments que els seus col•legues polítics europeus els fan de crida a la responsabilitat, continuen a la seva… Els “mercats” se’n aprofiten i la ciutadania en pateix més encara les conseqüències.
Publicat a Diari de Sabadell, el 10 de juny de 2010
MERCATS
Tal com dius Joan estic molt d’acord amb tu: el govern no fa les coses be. Ara, em pregunto, des de quan? – alguna vegada ha deixat d’equivocar-se?.
Es ben cert que es quasi be impossible aconseguir governar “a la mida” de tothom, però el més penós, es que enlloc d’ajustar-se una mica més a les necessitats generals de tots plegats, cada vegada ens ho enreden més.
Hem de pensar que tots estem dins del mateix sac, tant la ciutadania com els que ara porten les brides del país. La crisi ens afecta a tots i el fet es que anem de mal en pitjor.
Quants sent-ho parlar a qualsevol polític, sigui del partit que sigui, la impressió que em dona és com si estiguessis presenciant una subhasta, a veure qui va apostant més amunt i a veure qui serà el qui aconseguirà emportar-se primer “l’article”. Em dona la sensació de que el que més els hi importa es “fer el gallet”. Sembla com si estiguessin disposats a pagar un preu ben alt per poder dir, me’l emporto jo, ara, sent-se pensar en el seu valor real.
Em dona la sensació de que en el moment de veure que el que tenen entre les seves mans i que els hi ha costat un bon esforç econòmic, es llavors quan se’n adonen del seu valor i de la responsabilitat que els hi comporta fer-li front i saber tirar-ho endavant.
Es troben que és una tasca molt dura. Té unes arrels massa profundes i malmeses per poder seguir fent créixer la planta sense que es torci encara més.
La màgia és només il·lusió, no existeix. Tirar endavant un país tan embolicat com el nostre, encara ho veig més complicat, i em pregunto, té solució………. ??? – i tal com dius, no som nosaltres sols, dubto que quedi algun lloc prou “net” en el món per poder seguir portant una vida plàcida.
Els “gallets”, siguin d’aquí o de fora, només saben parlar i sobretot cridar. No sabem com manegar-s’ho, està tot molt espatllat. Quina solució o “capa de maquillatge” creuen que li han de donar a la ciutadania?- fer-se sentir i fer-se notar prometent l’impossible i trepitjant cada vegada més a qualsevol partit opositor.
Malauradament, no veiem el final de tot això, i el poble el que sí veu i cada vegada té més present, es que si no s’arregla, malament anirem.
No hi ha feina, el més continua tenint trenta dies, s’ha de pagar tot tipus de factures que ens van caient i s’ha de posar el plat a taula i cada cop son més els que ja no el poden omplir del tot.
Les últimes previsions per a aquest any auguren un creixement de l’economia mundial superior al 3%. Tot el món es recupera? No. Europa segueix estancada. És l’Estat del benestar el que avui està en qüestió, no Wall Street. És el model social europeu el qual està pagant una crisi global provocada pels excessos de la banca d’inversió nord-americana. És sarcàstic, i també aterridor que això estigui passant.
Simplificant, faig un retrat a nivell de conte:
En un país imaginari hi havia un usurer (Rodolf), un empresari (Robert), un treballador (Modest) i un polític (Apol·loni).
Rodolf tenia diners que deixava a un interès determinat als altres tres. Ell no treballava, calculava.
Robert necessitava diners per produir i li calia un treballador. Demanà diners a Rodolf i llogà Modest. Robert no treballava, organitzava.
Modest necessitava una feina i llogava els seus serveis a l’empresari. Amb això comprava a l’empresari el que li calia per subsistir i demanava diners a Rodolf per pagar el que necessitava.
Apol·loni no treballava, parlava. Parlava de la societat, del bé comú, la pau, la llibertat, etc i tot li anava bé.
Un dia, Apol·loni, va voler parlar també d’economia, producció i drets humans. Rodolf no va acceptar la intromissió i l’empresari tampoc però el treballador aplaudí la iniciativa. Demanà tenir un horari de treball i un sou mínim i assessorat per Apol·loni (que esdevingué sindicalista i advocat) espantà a Robert i de retruc a Rodolf anunciant una vaga. Robert claudicà i la producció es ressentí i els guanys de ja no eren tan alts. Com que Rodolf tenia accions de l’empresa i tenia por de no cobrar el préstec i de que les accions baixessin augmentà el tipus d’interès per cobrir la diferència.
Robert veié com s’encongien els seus guanys. Havia de pagar més a Rodolf i a Modest i el seu tren de vida havia estat frenat.
Si en aquest país imaginari, on només vivien quatre persones, les reaccions foren aquestes que podem dir dels nostres set milions d’habitants i les seves diferents derivacions? No parlem ja d’incloure l’església i les forces armades a l’equació.
No hi haurà cap savi que posi ordre en tot això? No hi ha una fórmula que ens faci conviure en harmonia sense egoismes individuals?