El diccionari ideològic de la Llengua Espanyola de Julio Casares, ens diu que “miss” és un “nom o tractament que a Anglaterra (sic) s’atorga a les senyoretes”. Com gairebé sempre, són mots anglesos els que fan fortuna, i només ells són susceptibles de donar internacional dimensió a les coses. I és així com mots i veus angleses ho són tot per elles mateixes… “Personal computers”, “long plays”, “tour operators”, “reality shows”, “containers”… i àdhuc “miss”…

Noranta-seixanta-tres-noranta. Metre setanta-tres. Cinquanta-cinc quilos. Simpatia innata i natural. Ulls castanys clars i grossos. Cabells castanys. Divuit anys… Aquesta podria ésser la urgent descripció anatòmica d’una noieta, proporcionada i, no cal dir-ho, molt ben dotada. Podria ésser el retrat robot d’una senyoreta que aspira a ésser la més guapa. La fitxa correspondria a la d’una dona que ha fet de les seves qualitats físiques eina fonamental amb la qual modelar els somnis i els triomfs de demà. Seria, és en definitiva, un apunt al natural d’unes aptituds i d’unes formes que atorguen a una dona la condició d’objecte, per damunt de qualsevol altra cosa…

I aquesta és, possiblement, la magnitud d’una petita tragèdia. La que es produeix com a resultat de la utilització –per ella mateixa i pels altres– de la bellesa física com a una inversió, com a un valor en alça immers en els especulatius moviments d’un sofisticat mercat de diners i d’interessos… I mentre, l’esbojarrada cursa ha començat. Una cursa que solament algunes culminaran amb èxit, amb la il·lusió posada en l’incert futur d’un any d’efímera i pactada glòria en el decurs del qual pot arribar-se a tot… O quedar-se amb res… I, després d’uns trepidants tres-cents seixanta-cinc dies –implacable llei de vida– una nova cursa i unes noves aspirants iniciaran la carrera a la conquesta del cobejat ceptre de la bellesa.

La “Miss” Pareja es formà en les anònimes i silencioses aules d’un institut de BUP i es projectà des de les no gens tranquil·les pistes d’una discoteca local. “Albatros”. Solament ella sap dels molts esforços invertits en fer possible el seu primer i gran somni: Ésser “Miss Albatros”. En la consecució de l’objectiu hi treballà amb l’esperança, confiança i seguretat de què ella seria l’elegida pels “sacerdots” que oficien entorn dels concursos de bellesa… I ho aconseguí. I de l'”Albatros”, a Sabadell. I de Sabadell a Catalunya. I a Espanya després. Seva és la corona de Primera Dama de “Miss” Espanya. Seu és el passaport a l’infinit, el qual haurà de defensar a Sud-àfrica… La Virgínia ha crescut de pressa. Qui sap si massa de pressa… I la bellesa que la naturalesa li adjudicà, ja li està lliurant les primeres factures en forma d’exigències i servituds, curosament planificades i anotades en un guió que uns escriuen i que ella, disciplinadament, interpreta.

S’acosta la gran prova final. I la Virgínia s’hi prepara a fons. Talment com ho fa una veterana atleta que, dia a dia, s’entrena per la que ha d’ésser la més decisiva de les curses en les quals ha participat. Compta amb una bona base física. A la vista està. Alta i ben plantada. Bella més que no pas bonica. Guapa. Exuberant. Esplèndida. Superba. Potser la que més entre les que més. Ha fet del seu cos il·lusió del futur que, en color o en blanc i negre, podrà dibuixar segons les coses s’esdevinguin a Johanesburgo.

La Virgínia ha tocat el cel… Un consell però: Que tot plegat ho visqui com un somni de joventut. Un somni fabulós, magnífic… Però fugisser… Massa fugisser. Que la sort no li sigui esquiva!

De la sèrie “Llums i ombres” (Núm. 6), publicat a El 9 Nou el 10 d’octubre de 1994