Sempre he suposat que el moment més excels per a qualsevol artista és aquell en el qual plasmar i concretar allò que la inspiració reclama. I és que definir, negre sobre blanc, blanc sobre negre, color sobre color, una idea, una intuïció, un matís, una desig, i fer-ho amb rigor i qualitat, no és una tasca gens fàcil. Menys encara ho és motivar, després, a aquells espectadors que presumiblement pararan atenció, durant uns instants o qui sap si uns minuts, a l’obra resultant, atrets per la definició d’un traç enèrgic o d’una pinzellada definitiva o d’un color sublim o pel conjunt de la composició o, simplement, per l’esteticisme de l’obra.

Deu ésser per això, que quan em trobo sol, davant d’una creació visual, gràfica o escultòrica, m’assetja el dubte de si seré capaç d’abastar tot el que l’artista vol comunicar a través de la seva obra. Per extensió si el públic que mira, observa i admira una peça sorgida de la mà de l’artista percep les mateixes o semblants sensacions que les que ell sentí en el moment en el qual, impel·lit per una secreta ordre interior, es decidí donar forma i fons a un pensament, una paraula, un discurs… Llavors és quan recordo l’irrepetible i genial moment d’un Josep Vicenç Foix redactant i enviant una curta nota a un sorprès Tàpies, a través de la qual feia notar al pintor que de la mateixa forma que el poeta havia trobat estètic i bonic –però solament això– un quadre del pintor, no calia que Tàpies s’escarrassés, ni poc ni massa, en buscar cap sentit, que no fos el purament sonor i estètic, a un poema que el mateix Foix l’hi havia dedicat i lliurat. [Es tractava d’uns pocs versos bastits pel poeta i escriptor a partir d’unes paraules, sense significat concret, harmoniosament pensades, col·locades l’una darrera l’altra, que traslladaven i traslladen al lector una musicalitat i un ritme indescriptibles…].

Agustí Puig és un artista… Un artista que no es pregunta massa el perquè de totplegat. Que transmet allò que sent a través dels estris i pinzells posats a mans pel “pintoret” que porta dins. Un artista que ha traspassat els murs locals. La simple recreació de “Las Meninas” de Velázquez, d’una qualitat indiscutible, obrí de bat a bat la finestra deixant fluir les profundes essències d’un artista fet i consolidat, malgrat la seva joventut. L’Agustí cultiva la pintura i el disseny sense que pugui esbrinar-se massa si abans és dissenyador i després artista o a l’inrevés. En el dilema es deu trobar la clau de volta del seu treball, simple i efectiu, que no entén ni de corrents, ni de modes ni de tendències. Puig té la tècnica, sap com servir-se’n i la usa com a vehicle d’expressió. Ell és ell…

Però que ningú no s’enganyi i caigui en la temptació de creure que ens trobem davant un d’aquells artistes encimbellats en el seu jo, deixats portar per la borratxera d’un èxit que avui ho és i que demà no serà. No. Ans al contrari. L’Agustí, convençut que cal lluitar constantment, rebutja l’autocomplaença i es recrea en el treball de cada dia. És afable en la curta distància i sembla inaccessible en la llarga. Però no. Es tracta d’un miratge provocat per la seva forma senzilla d’ésser i de manifestar-se.

Am Sabadell, l’Agustí, manté una estranya i perversa relació. Assegura que la seva ciutat és avorrida i, en el sentit més ampli del terme, gens atractiva… I estableix relació de causa-efecte entre una ciutat grisa i apàtica i les ganes de treballar que li desperta la intimitat del seu estudi… “Si no pots gaudir de la ciutat –sembla que sigui el seu ocult missatge– queda’t a casa… i crea”. Rara filosofia que, en el cas del noi de cal Puig, es materialitza en obres, potser minimalistes, però sempre sorprenents i reconfortants…

De la sèrie “Llums i ombres” (Núm. 1), publicat a El 9 Nou, el 12 de setembre de 1994