Acabava d’arribar d’un llarg i tediós viatge. Eren poc més de les cinc de la matinada quan prenia un taxi a l’aeroport del Prat i després del “Bon dia!” demanava al conductor que em portés cap a casa. Començava a clarejar. Això no obstant l’ambient era encara especialment xafogós. “Deuen ésser les darreres fuetades d’aquest llarg i calorós estiu”, vaig fer per a mi. El taxi rodava rabent per l’autovia de Castelldefels i el “runruneig” del vehicle i el meu cansament ajudaren a què, després de dir al taxista el camí que volia que prengués per anar fins a casa, em deixés anar en els braços de Morfeo…

Una forta bandejada del vehicle em desvetllà i en mirar per la finestreta vaig adonar-me que transitàvem per una carretera que no coneixia. Em vaig tranquilitzar en veure les inconfusibles siluetes de Sant Llorenç i de La Mola que apareixien retallades sobre un horitzó groguenc que acompanyava les primeres llums del dia. Una mica més a l’esquerra podia veure’s la muntanya de Montserrat envoltada de la boirina matinal. El taxista, en adonar-se que jo m’havia despertat, m’informà que havia tingut de deixar l’autopista pel fet que un accident l’havia col.lapsat i que, com que coneixia la zona i jo dormia, havia optat per sortir-se’n i prendre una ruta alternativa. Vaig estar a punt de preguntar-li on ens trobàvem però m’ho vaig estalviar… Tenia por de fer el ridícul.

La carretera per la qual transitàvem discorria per uns paratges meravellosos, nets i cuidats. De tant en tant podien veure’s taules i bancs curosament repartides i preparades per a rebre a aquells que les volguessin utilitzar. Camins i senders, només aptes per a ésser transitats per vianants i per ciclistes, solcaven l’ampli i cuidat bosc. Mentalment repassava els entorns de Sabadell i no lograva situar aquell indret. Ara el taxi corria per un punt en el qual hi havia instal.lacions esportives de tota mena i senyals que informaven de la destinació dels camins amb els quals ens anaven creuant i de la normativa d’ús existent en la zona. Adhuc, pel costat de la carretera, hi havia unes vies d’un possible tranvia. No podia sortir del meu astorament. Finalment vaig decidir-me a preguntar al taxista per on transitàvem. La meva pregunta fou acollida amb un gest de sorpresa pel meu interlocutor i conductor que, per tota resposta, em preguntà si feia molt temps que no era a Sabadell. “Fa poc més d’un any que vaig emprendre un llarg viatge del qual ara torno”, vaig fer-li. I sense deixar de banda la seva estranyesa m’explicà que ens trobàvem entre Terrassa i Sabadell, en la zona que ambdós ajuntaments havien decidit—amb la col.laboració del Consell Comarcal del Vallès Occidental—d’impulsar el “Parc Central del Vallès Occidental” el qual disposava de tota mena d’equipaments per l’esbargiment i que, en poc temps, havia esdevingut una zona molt concorreguda pel fet que es tractava d’un punt ideal per a passar-hi una tarda de dissabte o un matí de diumenge gaudint de la natura i practicant el “hobby” o l’esport que més t’agradés. “A més a més hi ha un tranvia que uneix Sabadell i Terrassa i que va paral.lel a la via de la RENFE que, com pot veure, ha estat soterrada així com també el Quart Cinturó que…”.

“Són quatre mil vuit-centes pessetes”, féu el taxista amb veu potent just en el moment que aturava el seu vehicle davant el meu domicili. “Ja hem arribat?… No érem a… No m’estava explicant que .. Bé… Tant se val!…”. Desconcertat vaig treure’m la cartera i li vaig donar cinc mil pessetes. “Pot quedar-se amb el canvi”, vaig fer. Em donà les gràcies. En baixar del taxi vaig mirar cap al nord. El cim de La Mola es mostrava enmig de dos blocs de recent construcció. Vaig mirar més cap a l’esquerra i em fou impossible descobrir les formes de la muntanya de Montserrat segurament tapada per algun edifici. Una forta olor de fusta cremada omplia l’ambient i una fina capa de partícules grisenques queia del cel i emmarcava les voreres del carrer. Vaig pujar a casa i em vaig deixar caure sobre el llit. Instants més tard tornava a dormir profundament.

Publicat a Diari de Sabadell, el 25 d’agost de 1994