Costa explicar com hi ha pobles que commemoren les seves derrotes a mans dels invasors; d’aquells invasors que un dia posaren punt-i-final al règim de llibertats en el qual es desenvolupava la vida dels ciutadans. És el cas, per exemple, de Catalunya i de Xile que, casualment i fatal, troben en l’Onze de Setembre l’ocasió de recordar la desfeta que ambdós països varen sofrir a mans d’unes tropes que, contra la voluntat popular, els varen sotmetre. En el cas de Catalunya, corria l’any 1714 quan les tropes de Felip Vè. assetjaren i prengueren la ciutat de Barcelona i acabaren amb les llibertats nacionals i amb les institucions d’autogovern catalanes. En el cas de Xile, va ser l’any 1973 quan les tropes que manava el general Augusto Pinochet assaltaren el Palau presidencial de La Moneda i abortaren l’experiència democràtica del país transandí. Deu ser també per aquesta tràgica coincidència de dates que entre catalans i xilens, o entre xilens i catalans, es dóna un especial corrent de simpatia i de solidaritat, com es pot comprovar a través de l’alt nombre de xilens que a Catalunya varen poder refer les seves vides i de les moltes associacions catalano-xilenes que existeixen al llarg i ample de Catalunya.

En aquestes circumstàncies no pot estranyar a ningú que la gernació reunida fa una setmana a l’estadi nacional de Santiago de Xile —l’estadi en el qual van ser assassinats molts xilens i, amb ells, l’emblemàtic Víctor Jara—, s’emocionés amb les intervencions de Joan Manuel Serrat i de Maria del Mar Bonet, arran l’homenatge que es va rendir a Salvador Allende; com tampoc no pot estranyar el ressò que aquell homenatge ha trobat en els mitjans de comunicació catalans ni que Joan Manuel Serrat no s’estigui de proclamar que porta Xile al cor. Dissortadament però, l’homenatge popular i musical “Con Allende… siempre”, no podia ser del tot festiu perquè qui va trair la confiança que en ell havia dispositat Allende, ocupa avui un escó vitalici en el senat xilè, gràcies a una maniobra hàbilment muntada per Pinochet mateix. Un Pinochet al qual li manca la valentia de fer front a les seves responsabilitats davant els xilens i davant els demòcrates de tot el món.

És també potser per això que els xilens recorden cada any el dia en el qual la força bruta de les armes va silenciar la veu sobirana de la voluntat popular i la d’aquell home que havia estat democràticament elegit per encapçalar el govern d’Unitat Popular de la pàtria xilena…

Publicat a El Periòdic d’Andorra, l’11 de setembre de 1998