El 14-M passarà a la història com una data que va establir una nítida línia fronterera entre un abans sota el govern conservador del PP i un després en què les esperances i les utopies van renéixer. Això no obstant, les eleccions del 14-M van estar marcades per les tràgiques conseqüències de l’atemptat terrorista fet a Madrid -i que va deixar 200 víctimes i més de 1.400 ferits- i la inimaginable mobilització ciutadana de solidaritat primer i de rebuig a la manca de transparència i manipulació informativa del govern, després. Ambdós fets van incidir sobre la consciència dels ciutadans tradicionalment ancorats en l’abstencionisme i en el tan-se-me’n-fotisme polític; uns ciutadans que finalment van decidir-se a apropar-se a les urnes i exercir el seu dret al vot.  Temps hi ha hagut per tal que tothom hi digués la seva en relació als resultats electorals i a les causes que els van propiciar i que han fet del candidat socialista José-Luis Rodríguez Zapatero, la persona a qui correspondrà, una vegada superi l’acte d’investidura, liderar el govern espanyol en els propers quatre anys.

No escapa a ningú que en els resultats del 14-M hi van pesar molts factors que d’entre d’altres efectes, van fer que un 8% d’abstencionistes deixessin, encara que fos per una vegada, la seva posició i anessin a votar. En qualsevol cas, però, no es pot atribuir la derrota electoral del PP a les conseqüències polítiques i emocionals que es van derivar dels atemptats terroristes de l’11-M. En tot cas, les causes de la derrota de Rajoy cal buscar-les en la prepotència i en el despotisme posat de relleu els darrers quatre anys per part del govern que fins ara presidia José Ma. Aznar. Cal recordar que les enquestes pre-electorals ja evidenciaven que una gran majoria de ciutadans volia un canvi de govern a despit que tot seguit confessaven no confiar-hi massa si ens atenem a la poca incidència que semblava tenien el desastre del Prestigie, els escàndols de Gestcartera o la guerra de l’Iraq. D’aquí també que l’èxit de l’espontània mobilització ciutadana convocada a través de missatge SMS i d’Internet de la vigília del 14-M, es basés en què el govern popular havia esgotat ja tota la paciència possible de la ciutadania en relació al tracte de menyspreu que rebien per part del govern, entestat en no donar explicacions de res, mentir i manipular quan convenia i mirar cap a una altra banda quan calia.

Per tot això no pot estranyar massa que el crit més sentit durant la nit electoral fos el de “no nos falles” adreçat a Rodríguez-Zapatero; un crit unànime de joves i grans que, només saber-se els resultats, recordaven al líder del PSOE el compromís que amb els electors acabava de contreure per canviar la situació del país i, sobretot, retornar al clima de diàleg i de respecte polític que el PP mai no hauria d’haver abandonat. La responsabilitat que a partir haurà d’assumir Rodríguez-Zapatero és pesada. El líder socialista hereta un país dividit. Un país que el PP havia dividit situant als ciutadans a una banda o a l’altra d’una imaginària línia que separava els que estaven a favor del govern i dels que hi estaven en contra. I no tenint-ne prou en aquesta divisió de pretesos bons i dolents, en una perversa concatenació d’idees, els que no estaven a favor de les tesis governamentals no només no eren bons patriotes, sinó que anaven a favor de l’independentisme i s’alineaven amb el terrorisme (?). Déu n’hi do!

El nou president del govern haurà de reconstruir els ponts de diàleg i d’entesa que el PP havia dinamitat amb l’estreta col·laboració dels fonamentalistes que enyoren aquella rancia “Espanya, grande y libre”. Per aconseguir-ho, Rodríguez-Zapatero haurà de fer valer totes les seves habilitats i, especialment, demostrar que compta amb tothom i que escolta a tothom. Només d’aquesta manera el país recuperarà la confiança perduda i posarà l’esperança en el futur.

Publicat a Diari de Sabadell, el 29 de març de 2004