L’any 1992 haurà estat per a nosaltres un bon any. El millor des de fa molts anys. No ho dic pas només jo. Ho afirmava, fa escassament una setmana, el president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, en el decurs del parlament que, amb motiu de les Festes Nadalenques, adreçà als representants dels mitjans de comunicació de Catalunya en la recepció que els oferí en el Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat. Ho proclamava ell i ho han corroborat altres destacades personalitats de la vida catalana. I és que si bé és cert que per la família reial britànica –com asseverà la Reina Isabel II a mitjans d’any i deixà entreveure en la al·locució que dirigí als seus súbdits la vigília de Nadal– el 1992 haurà estat un “Annus horribilus”, pels sabadellencs, pels catalans i àdhuc pels espanyols haurà estat un “Annus magnus” i ningú ni res podrà negar-ho ni canviar el signe d’aquest balanç a pesar dels mals presagis que ara puguin apuntar indicadors socio-econòmics de tota mena.

Per Sabadell, el 1992, haurà estat un gran any perquè, entre d’altres coses, s’hauran consolidat actuacions urbanístiques vinculades a la condició de subseu olímpica a la qual fou elevada la nostra ciutat malgrat el poc entusiasme que, en alguns moments, hi mostrà l’equip de govern municipal. Durant els dotze darrers mesos s’haurà inaugurat la primera fase d’un projecte històric, important i decisiu pel que fa a la qualitat de vida dels sabadellencs, el Parc de Catalunya, i s’haurà avançat una mica més en el procés de la millora del paisatge urbà d’una ciutat abans grisa i amorfa. L’any, malgrat tot, haurà estat un bon any pel comerç i la indústria de la ciutat. Per Catalunya el 1992 ha estat l’any de glòria a través de la màgia olímpica en el qual el nostre país ha adquirit una nova perspectiva i dimensió en ésser reconegut arreu gràcies a la força i al dinamisme de Barcelona, la seva capital. Per Espanya sens dubte que l’any que ara acaba ha estat globalment positiu. Sense entrar en detalls ja massa coneguts, cal recordar que el 1992 haurà estat l’any de la reafirmació del prestigi i ascendència política d’aquest país en el concert de les nacions i que enguany s’ha reforçat encara més amb el paper jugat i l’èxit assolit en la defensa dels interessos dels països menys rics de l’Europa Comunitària. No pot deixar-se de destacar tampoc l’elecció d’Espanya com a membre del Consell de Seguretat de les Nacions Unides.

Mireu si l’any 1992 ha estat en general un “Annus magnus” que cada vegada són més els que aposten per tal que l’any que demà encetem sigui, com a mínim, tant brillant i positiu com el que avui mateix, en sonar la primera de les dotze campanades, ens dirà adéu i amb ell bells i emotius records que difícilment mai no oblidarem. I és que a despit de la crisi de la qual tothom parla –i de la que no seré pas jo qui en negui la seva presència entre nosaltres malgrat no la magnifiqui– el cert és que els balanços que s’estant fent aquests dies no semblen donar del tot la raó als més agorers i pessimistes que preveuen situacions gairebé catastròfiques pels propers mesos.

Els futurs formen part sempre de la incògnita i dels possibles i impossibles. Es la grandesa i la misèria dels projectes i de les il·lusions que avui volem i que segur que demà no doldrem. Hem d’emprendre el camí del nou any amb renovats esforços i amb redoblades il·lusions en la certesa que durant el 1992 hem atresorat actius suficients que ens han de fer més fàcil el trànsit pel pedregar de la crisi en el qual, segons els experts, ens trobem.

Per això vull fer meves les paraules que l’Alcalde de la Ciutat, Antoni Farrés, ha escrit i tramès recentment als ciutadans amb motiu de l’Any Nou i que inclouen una bona fórmula perquè el 1993 sigui, com a mínim, un “Annus bonus”: “M’agradaria que sabéssim sumar esforços perquè, malgrat les dificultats, el 1993 ens porti noves il·lusions i ens faci més solidaris”.

Bon any!

Publicat a Diari de Sabadell, el 31 de desembre de 1992