a Antoni Gregori i Colomé, in memoriam

Massa sovint hi ha coses en la vida que no ens agraden i que ens deixen un mal gust de boca. Un gust marcadament agre que potser ens dificultarà algunes digestions, que no ens deixarà descansar pacíficament després d’una jornada aparentment esgotadora, que ens enfonsarà en els nostres pensaments. Coses que ens costa molt d’entendre i encara més comprendre i acceptar. Coses que propicien que ens entretinguem a pensar i a reflexionar sobre el món en el qual vivim, que anem bastint dia rera dia, i que legarem als nostres fills i néts. Coses, en definitiva, que malgrat no ens hagin succeït directament a nosaltres o no afectin el nostre entorn familiar més immediat, ens són una clara interpelació. Això no obstant, allò que acabarà passant però serà, al cap i a la fi, que després d’uns dies amargs i potser durs, la roda de la dinàmica diària farà que ben aviat ja no ens recordem de res i que tot continuï com sempre i que les llàgrimes vessades interiorment i en silenci en un racó de casa així com els propòsits formulats passin a millor record fins que, una nova circumstància adversa i de tal magnitud, evidenciï i possi de manifest, de bell nou, les nostres limitacions i els nostres egoismes recalcitrants.

Hem viscut uns anys esbojarrats on tot ha estat massa senzill i aparentment planer. Han estat uns anys d’excessives alegries i de solidaritats fàcils. Es potser per això que en arribar moments més difícils i complicats, tot prengui una altra dimensió i que cadascú s’enfronti, amb tota la cruesa i d’acord amb la seva personal escala de valors, a la dura realitat que el futur immediat li planteja. Són moments en els quals les solidaritats es fan difícils i en els que el que és més important –o almenys ho sembla– és el salvar-nos nosaltres mateixos. Es precisament en aquests moments quan algú o alguns s’adonen de l’exagerada buidor de valors en la qual ens movem i quan es neguen a acceptar que la solució dels problemes d’un mateix passa per traslladar-los a els altres.

Es llavors quant també algú decideix que aquest no és el món en el qual havia desitjat viure i pel qual tant havia lluitat i havia donat el millor de sí mateix. S’adona que els seus valors de solidaritat i de respecte envers els altres formen gairebé part de la utopia i potser res tenen a veure amb els que són acceptats i regeixen socialment. Constata que la mà amiga que en tantes ocasions ell havia allargat a aquell que sofria, avui ningú no li allarga a ell ara que tant ho necessita. Es el moment decisiu en el qual tots els dubtes afloren i totes les preguntes del món busquen una resposta immediata. Es llavors quant, en el darrer acte de llibertat, s’escolleix un camí personalment difícil però que posa en evidència totes i cadascuna de les mancances col.lectives d’una societat narcicista preocupada només per consolidar i transmetre valors que res no són, res no signifiquen i res no aporten.

I és que l’home continua vivint –i morint també– en la més absoluta soledat malgrat que, aparentment, sempre estigui acompanyat. I és que els drames personals són precissament això: drames personals que ningú –o molt pocs– no està disposat a escoltar i menys a acceptar. I ja són massa els drames personals que aboquen a decisions mai no compreses ni admeses precissament per la denúncia col.lectiva que suposen. I és que no estem tampoc disposats a suportar càrregues de conciència excessives. I després continuarem parlant, ben tranquil.lament, de solidaritat, d’entesa i acceptació quant darrera aquestes idees i paraules només hi haurà sempre moltes bones intencions i sovint massa poca solidaritat.

Fets i situacions recents són les que m’han suggerit avui aquest gens fàcil comentari. I és que potser també massa sovint ens adonem dels lligams afectius que ens unien a les persones quan res podem ja fer ja per a palesar-ho. I és que aquesta nostra vida, activa i moderna, en la qual ens trobem immersos i també devorats, facilita que gairebé sempre arribem tard.

Publicat a Diari de Sabadell, el 7 de gener de 1993