Fa calor. La humitat és troba en la base de la causa de la xafogor que fa i que gairebé és impossible de suportar. La dutxa és, en darrera instància, un bon remei a l’hora de tractar d’apaivagar els efectes que la xafogor està ocasionant sobre el meu estat anímic. La dutxa i també el no moure ni un sol múscul del cos. Davant el panorama i davant “la que cau”, decideixo optar per quedar-me apoltronat en el meu sofà, en l’espera d’hores menys caloroses. Quan el sol comença a declinar i emprèn camí cap el seu cau nocturn, considero que és arribat el moment d’abandonar el sofà i de sortir de casa. No sense grans esforços per tal de superar el meu vagarós estat, aconsegueixo aixecar-me i sortir al carrer. Després de pensar-m’ho, encamino els meus passos cap a Torrebonica i Can Bon Vilar, on és previst que es construeixi el nou camp de golf. Els prats, verds a la primavera, presenten ara la seva vestimenta groguenca com a conseqüència de les llargues hores diürnes d’insolació i de la manca de pluges d’un estiu que ens està resultant especialment calorós. Mentre el sol s’amaga i observo l’entorn en el qual em trobo, penso en l’oportunitat que és a punt de perdre’s en un dels pocs espais que en el nostre Vallès permetien somniar en un futur parc interurbà, lluny del tràfec i del brogit que les dues grans ciutats que envolten la zona. Un parc que, dissortadament, ja no serà possible i que, anys a venir, serà solcat per vies d’asfalt i edificacions. És la conseqüència del progrés!, asseguren alguns. Els terrassencs es troben a favor del camp de golf, a despit que segurament no valoren del tot les conseqüències que a tots comportarà. Per contra, els sabadellencs, s’hi manifesten en contra. I això no pas perquè els sabadellencs siguin més progres i ecologistes. Més aviat per la forma en què en una i en l’altre ciutat s’ha presentat el futur camp de golf.
Però les coses són com són i no pas com voldríem que fossin. Per això mateix tampoc no cal que ens enganyem més del què cal. Ningú no és net de culpa a l’hora de buscar responsabilitats pel fet que Terrassa i Sabadell es deixin perdre la gran oportunitat que tenien de mantenir un bon pulmó verd entre ambdues ciutats. No és innocent Terrassa quan abona i avala l’operació del camp de golf i, amb això, les seves previsibles conseqüències d’impacte sobre el territori. Però tampoc no és Sabadell que, per la seva banda, ha permès el desplegament d’operacions immobiliàries a l’entorn de Castell Arnau i de la Torre d’en Berardo, ben a prop de Torrebonica i de Can Bon Vilar; operacions que estant transformant una zona de camps i de bosc en àrea residencial d’edificacions de diversa tipologia i d’escàs bon gust. D’aquesta manera, Castell Arnau quedarà ben aviat lligat a la trama viària i urbana del naixent barri de Can Llong. M’ho miro des de la talaia de Can Llong on acabo d’arribar fa ben poc. En copsar la magnitud de la tragèdia, em pregunto com pot ser que ningú no hagi dit res ni mogut un sol dit reivindicant l’àrea de Castell Arnau com a zona de parc i, per contra, es protesta per la futura actuació urbanística a Torrebonica i Can Bon Vilar. Segurament, la causa cal buscar-la en el fet que mentre el camp de golf pertany al terme municipal de Terrassa, l’expansió de Castell Arnau afecta a Sabadell, una ciutat que està esgotant les seves possibilitats de creixement. I ja se sap allò que sempre és més fàcil veure la palla en ull aliè que no pas descobrir la biga en el propi.
Mentre em capfico en aquestes meves cabòries, em pregunto en relació a la responsabilitat que ens assisteix per llegar als nostres fills i néts un territori atapeït d’edificacions i de persones. Quant les llums de darrera hora d’aquesta tarda xafogosa d’estiu s’apaguen lentament, recordo aquells versos, carregats d’ironia, del malaguanyat i profètic Joan Oliver que ja sentenciaven que “del Vallès no en quedarà res”…
Publicat a Diari de Sabadell, el 30 d’agost de 2001
Comentaris recents