Les coses no poden ser menys galdoses per als sabadellencs. Quan ens creiem els reis del mambo i amos de l’univers, ens arriba el “Tio Paco” amb les rebaixes –en aquesta ocasió en forma d’enquesta sobre els nostres hàbits culturals– i ens situa davant l’evidència d’allò que tantes vegades havíem suposat però  que mai no ens havíem atrevit a dir: Els sabadellencs no superem ni l’aprovat just quan hem de referir-nos al consum de béns culturals. Les xifres són contundents i davant això no caldrien més comentaris. Seria preferible, davant la magnitud de la tragèdia de la qual ens dóna dimensió l’enquesta sobre els nostres hàbits culturals, tancar la paradeta i oblidar-nos de què el món existeix. Perquè ens hi posem com ens hi posem, és difícil fer-se a la idea de què un 33 per cent de nosaltres confessem no llegir ni un sol llibre al llarg dels tres-cents seixanta-cinc dies de l’any. I només un 25 per cent assegurem haver assistit a alguna sessió de cinema al llarg de les darreres cinquanta-dues setmanes. I solament un 30 per cent diem haver assistit a, com a mínim, una representació teatral. No cal continuar perquè, a l’altra extrem del mesuró del “nivell” cultural sabadellenc, una dada ens acaba deixant sense el poc alè que ens quedava. Una dada que, d’altra banda, també suposàvem però que ens entestàvem en no reconèixer: El 97’7 per cent dels sabadellencs deixem que la televisió ens sadolli la nostre set de “cultura”. Pobrets de nosaltres!

S’ho devia passar malament el regidor de Cultura, Fermí Vallbé, quan donava a conèixer els resultats que es desprenien de l’enquesta i intentava donar explicacions al perquè de tot plegat. Uns resultats dignes –dit sigui amb tots els respectes– d’un país qualsevol perdut en el mapa de l’anonimat, més que no pas d’una ciutat que no dubte a l’hora d’autoqualificar-se de capdavantera en no sé quantes coses. Ara, tots aquells als quals els plau proclamar i cantar les excel·lències de la ciutat als quatre vents, podran afegir a les indubtables “virtuts” sabadellenques, una d’especial dimensió: Que els sabadellencs “passem” de la cultura. Certament es fa difícil, davant la contundència de les xifres, saber on es troba la mare dels ous i com podríem, si és que es pot encara, fer front a aquest estat de coses. Però em temo que només amb campanyes no se solucioni el problema.

Confesso que a mesura que avançava en la lectura dels resultats de l’enquesta m’anava fent petit en el meu silló preferit de la sala d’estar de casa. Notava, a més, que la sang fluïa, amb força, a la meva cara. Jo que, en clau d’humor, sempre havia defensat que el televisor era el millor instrument per a promoure la lectura, m’adonava que, es faci la programació que es faci a la televisió, els sabadellencs som incapaços de prescindir-ne. D’apagar el televisor i posar-nos a llegir un llibre, escoltar música o iniciar una conversa ja sigui amb la família o amb els amics. A despit de la precària qualitat dels productes televisius –i en això tots els canals són pràcticament iguals–, els sabadellencs preferim deixar-nos portar per les imatges que desfilen pel televisor abans de prendre una determinació i iniciar alguna activitat més positiva per la salut de l’esperit.

Però no cal lamentar-se. Tampoc no en traurem massa res. Perquè les coses, malgrat que ens pesin, són com són i no pas com voldrien que fossin. Per molta que sigui la il·lusió que hi posem. Per molta que sigui la imaginació que ens assisteixi. Diuen que no hi ha ningú que sigui més sord que aquell que no vol escoltar allò que se li diu. I em temo que quelcom d’això deu passar-nos a nosaltres, que un dia si i l’altre també, ens lamentem de la programació televisiva sense que ens decidim a apagar el televisor i evitar que els índex d’audiència ens comptabilitzin. Però ja sabem que de bones intencions, l’infern n’és ple i que sempre és més fàcil criticar que fer.

L’ajuntament, en veure l’erm panorama després de l’enquesta, està disposat a posar en marxa algunes mesures que corregeixin la tendència. No serà fàcil. Això no obstant no cal oblidar que si els ciutadans no responen a estímuls culturals, alguna cosa hi deu tenir a veure la manca de sintonia entre gustos i ofertes. L’exemple de l’èxit dels teatres de petit format a Barcelona i de l’èxit de mostres avantguardistes ens podria ajudar a reflexionar en aquest sentit. Des de l’administració cal ajudar i, fins i tot proporcionar espais en els quals poder desenvolupar iniciatives. Però mai, des de l’administració, s’ha de fer dirigisme cultural. És a dir donar suport solament a aquelles activitats que “poden interessar”.  En qualsevol cas això són peres d’un altre perer.

Publicat a Diari de Sabadell, el 30 d’octubre de 1997