Segur que al lector li cridarà l’atenció que aposti per una seqüència de números a l’hora de titular aquesta peça, en comptes de fer-ho –com habitualment fa tothom– amb un títol alfabètic. Que ningú, però, no s’espremi el magí ni es plantegi cap mena de supòsit insospitat buscant una explicació a aquesta meva decisió. I és que la seqüència numèrica no respon ni a una sèrie de la que cal esbrinar el número que segueix, ni a cap tipus de càbala numèrica o esotèrica. Tot plegat és molt més senzill. La seqüència numèrica del títol tan sols té a veure amb els 40 anys que portem de democràcia municipal, amb els 20 anys durant els quals el primer alcalde democràtic després de la dictadura ostentà el càrrec i amb els 10 anys transcorreguts des que aquest alcalde –l’Antoni Farrés i Sabater— ens deixà. Ni més, ni tampoc menys.
Molt s’ha parlat del Farrés com a alcalde de Sabadell, de la seva trajectòria política, dels seus pros i contres, del seu tarannà personal, del seu concepte de ciutadania i de responsabilitat… Molts han estat els comentaristes –entre els que m’incloc– que ho hem fet en moltes ocasions i precisament ara fa poc arran el desè aniversari del seu decés. D’aquí que a partir d’ara em limitaré a fer un repàs somer, personal i intransferible, a la relació que el Farrés alcalde va tenir amb la Creu Alta.
Teixir la ciutat
Començaré recordant que la prioritat que el primer ajuntament democràtic constituït el 1979 s’imposà –com no podia ser d’una altra manera– va ser la d’apostar per teixir una ciutat que anés de la perifèria cap al centre i no a l’inrevés com havia estat norma. Es tractava, doncs, de revertir les polítiques municipals desplegades pels ajuntaments franquistes pels quals la ciutat acabava –o així almenys ho semblava– a 500 metres de la torre del campanar de Sant Fèlix, punt a partir del qual els serveis municipals minvaven en qualitat i intensitat a mesura que ens n’allunyàvem. Tanmateix es tractava d’actuar de manera urgent sobre els barris més perifèrics que patien greus dèficits infraestructurals, urbanístics i de serveis, tals com els de salubritat pública, equipaments escolars i culturals, atenció sanitària, transport urbà…. Es podria escriure, sense risc a equivocar-se, que a l’any 1979, la presència de l’ajuntament als barris era pràcticament inexistent.
Aquest compromís municipal –d’altra banda obligat pel tarannà de l’equip de govern de progrés format pel PSUC que liderava l’Antoni Farrés i el PSC que liderava Manuel Garriga–, topà ben aviat amb les crítiques de sectors del centre de la ciutat que opinaven que els primers pressupostos municipals de la democràcia miraven massa cap els barris i s’oblidaven del centre. A banda que això no era cert, els que acusaven a l’ajuntament de mirada esbiaixada, feien oblit exprés de les actuacions municipals dels ajuntaments franquistes que no havien tingut gens en compte les necessitats urbanístiques i socials que es derivaven del creixement que la ciutat havia experimentat a partir dels anys 50’s del segle passat coincidint amb l’arribada de nous ciutadans que venien a Sabadell a la cerca d’una feina i d’unes oportunitats de les que en els seus punts d’origen no disposaven.
Farrés i la Creu Alta
En aquest context, per història i tradició, la Creu Alta no formava part del centre estricte de la ciutat però tampoc de la perifèria, a despit que el barri patís també problemes urbanístics i de serveis en alguns casos notables; problemes, però, que en cap cas tenien parangó amb els que patien altres barris com Can Puiggener, Poblenou de La Salut o Torre-romeu per citar-ne només alguns dels que havien estat municipalment i socialment més maltractats. A partir d’aquesta constatació, la Creu Alta quedava, doncs, ubicada en un punt intermedi que òbviament l’obligava a plantejar les seves reivindicacions davant l’Ajuntament, sense que les seves demandes es veiessin coronades inicialment per l’èxit. Cal recordar que l’escola Creu Alta, L’Estruch (Fàbrica de creació d’Arts en viu), la biblioteca del barri als vells safarejos, o el centre cívic i les instal·lacions esportives de Can Balsach arribarien després de veure passar anys i panys.
Clar que Farrés, quan se li parlava de la Creu Alta i se li retreia l’escassa atenció que el barri opinava que rebia per part l’Ajuntament, adduïa que les queixes veïnals no eren del tot justes. Ho argumentava en què el barri era el sector ciutadà que més es veuria beneficiat per l’operació Eix Macià i per la construcció del Parc Catalunya que n’era una molt vella reivindicació. Contra això, des de l’Associació de Veïns d’adduïa que una cosa eren els equipaments generals de ciutat i una altra ben diferent els equipaments de barri o en el barri. I que era des d’aquest punt de vista, que l’operació Eix Macià i Parc Catalunya havien de ser considerats equipaments de ciutat i no pas de barri al que tocaven molt tangencialment.
El Diari de la Creu Alta és testimoni de que a mesura que passaren els anys, la relació tibant entre la Creu Alta i l’alcalde Farrés s’anà distenent a partir del moment que es varen començar a concretar l’execució d’algunes de les reivindicacions històriques veïnals que havien quedat postergades –com he explicat– a causa de la prioritat municipal de fer de Sabadell un tot harmònic en el que cap barri es sentís marginat del conjunt. La prova de que fou així, la tenim en el fet que l’any 1995, Farrés fos distingit amb el títol de ‘Tallaret d’Honor’ alhora que en fou el pregoner de la Festa Major, i també en l’entrevista publicada en aquest mateix diari (edició del 1999), just pocs dies abans que deixés l’alcaldia. En qualsevol cas, el resultat de l’aposta que Farrés i els seus equips de govern lideraren durant les primeres quatre legislatures municipals democràtiques (1979-1999), és avui perceptible al disposar d’una ciutat més vertebrada i inclusiva, on les diferències entre barris –que sens dubte encara n’hi ha!– poc tenen a veure amb les que es donaven ara fa 40 anys.
En el cas particular de la Creu Alta, el progrés del barri en matèria de serveis i equipaments durant el mandat de l’alcalde Farrés fou evident, malgrat es trigués a notar; progrés que continuà després i que d’entre d’altres consideracions ens diu que la Creu Alta avui és, per exemple, el barri més ben comunicat de la ciutat quant a transport públic, tant de caràcter local com intercomarcal i seu d’un centre d’art en viu (L’Estruch) més valorat fora de la ciutat que no pas a Sabadell mateix. Clar que una o dues flors no fan estiu i que la Creu Alta encara no és el barri que tots voldríem que fos. És per això que si bé ens hem decongratular de les conquestes assolides amb l’Associació de Veïns al capdavant, no podem abaixar la guàrdia per continuar plantejant a l’administració aquells projectes que contribueixin a la dinamització de la vida d’un barri que compta amb una dilatada història pròpia al seu darrera i que tant ha aportat a la ciutat de Sabadell des d’aquell ja llunyà 1904 en el que s’hi annexionà.
Comptat i debatut: en el futur, quan els historiadors s’apropin a l’anàlisi de les relacions entre la Creu Alta i els ajuntaments que Farrés encapçalà, segur que conclouran que amb els seus més i amb els seus menys, el balanç d’aquells 20 anys primers de govern democràtic a la ciutat foren altament positius.
Que tinguem una bona Festa Major!
Publicat al número 32 del Diari de la Creu Alta. Una publicació que té com a característica principal que apareix una sola vegada a l’any, sempre en motiu de la Festa Major del barri, enguany els dies 7 al 9 de juny de 2019.
Comentaris recents