Sabem que l’Alzheimer és una malaltia neurodegenerativa que comporta la pèrdua de la memòria de les persones que la pateixen, fins al punt d’arribar a des despersonalitzar-les. Possiblement per això, aquesta és una de les malalties que podríem anomenar “amagades”. Una d’aquelles malalties que els familiars de les persones afectades passen en silenci, sense atrevir-se massa a explicar-la a ningú, fora del cercle familiar més proper. Darrerament, arran el fet que personatges de la vida política política catalana s’han decidit a fer públic que ells patien la malaltia, ha provocat, d’una banda, que de l’Alzheimer se’n parli més i amb més normalitat i que hagi augmentat la consciència col•lectiva en relació a què, des de la ciència, es treballi més encara per tal de, primer, retardar els seus efectes i, després, poder-la vèncer.

En aquest procés de conscienciació col•lectiva hi tenen força a veure les actituds mostrades per l’excalde de Barcelona i expresident de la Generalitat de Catalunya Pasqual Maragall a partir d’un dissabte del passat mes d’octubre, quan anunciava davant dels mitjans de comunicació, que ell mateix patia la malaltia. Mesos més tard, va ser la família de Jordi Solé Tura, qui donava a conèixer que aquest polític estava afectat per l’Alzheimer mitjançant l’anunci de la presentació pública d’un reportatge elaborat per l’Albert, el fill de Jordi Solé Tura, en què sota el títol de “Bucarest, la memòria perduda” es ret homenatge a Jordi Solé Tura i, amb ell, a les persones que varen lluitar contra el franquisme i varen contribuir a que aquest país recuperés la normalitat democràtica que mai no hauria d’haver perdut.

Els efectes que, per inesperat, va causar primer l’anunci de Pasqual Maragall i després per la família de Jordi Solé Tura, són evidents pel què fa a la consciència col•lectiva de l’abast de la malaltia. D’aquesta manera no ha d’estranyar que TV3 es decidís programar l’emissió de “Bucarest, la memòria perduda” la nit del diumenge de Rams. Un treball que pren el nom de la ciutat romanesa en què, Jordi Solé Tura va viure durant tres anys del seu exili, treballant com a locutor de l’emissora Radio España Independiente (la famosa Ràdio Pirenaica). Bucarest és, a més, la ciutat en la qual l’Albert havia nascut. A partir d’aquesta doble coincidència, el relat repassa la vida de Jordi Solé Tura i recupera part de la memòria històrica d’una generació de joves militants polítics en la clandestinitat que es van implicar en la lluita contra la dictadura i que van contribuir a fer possible la transició del franquisme a la democràcia. D’aquí que, “Bucarest, la memòria perduda” no sigui solament una narració que ens apropa a la figura de Jordi Solé Tura sinó que també a com era el seu entorn polític més immediat. D’aquesta manera, el reportatge ens recorda, d’entre altres aspectes, el context enmig del qual es movia el Partit Comunista d’Espanya i com aquest partit va anar evolucionant i com va contribuir al restabliment de la democràcia.

Sigui com sigui i al marge de simpaties polítiques, “Bucarest, la memòria perduda” a més de recuperar una part de la nostra memòria, és un al•legat que ens fa prendre més consciència, si això és possible, de l’abast d’una malaltia que, possiblement, sigui signe del nostre temps en què les persones hem vist com gràcies als avenços de la ciència, augmentava la nostra esperança de vida. D’aquí que amb “Bucarest” s’hi poden sentir identificades moltes persones: les unes perquè la lluita per la democràcia en la qual Jordi Solé Tura va involucrar-se, va ser la seva lluita per aconseguir derrotar el franquisme i construir un país democràtic i lliure. Les altres, perquè cada dia hi ha més famílies que d’entre els seus membres, compten amb alguna persona afectada per l’Alzheimer.

Publicat a Diari de Sabadell, el 27 de març de 2008