Després d’una setmana llarga de ser fora de casa, retornava dilluns al que és el meu entorn habitual. He de confessar que només arribar, vaig adonar-me que malgrat els dies transcorreguts des que havia marxat, res, o pràcticament res, no havia canviat quant a l’escenografia política que presenta el país. També vaig adonar-me que res no m’havia perdut durant la meva absència en què, voluntàriament, havia pres la decisió de desconnectar-me fins la tornada dels mitjans de comunicació, i sobretot de les xarxes socials. I és que el serial en el qual s’ha instal·lat tant la política catalana com l’espanyola, s’assembla molt a qualsevol de les sèries televisives d’èxit de les que pots perdre’t un, dos, tres, o fins i tot vuit o nou capítols, i malgrat això mai no en perds el fil. Només cal visionar un nou capítol per comprovar que tot continua pràcticament igual que en el darrer capítol que havíem vist. Quelcom semblant em va passar quan al tornar a casa vaig connectar de nou amb les xarxes socials, i vaig fullejar el diari després de força dies de no haver-ho fet. Tampoc va haver de passar massa estona per constatar que pel què feia a la vida política, i malgrat l’arrencada de la campanya electoral europea, tot continuava igual a feia més d’una setmana. Els actors polítics principals continuaven essent els mateixos, els discursos invariables i enfadosos, els retrets dels uns contra els altres, i dels altres contra els uns sense canvis substancials. En definitiva res que no fos nou. I vaig entendre perquè la ciutadania no s’interessava massa per la campanya que acabava de començar, i ‘passava’ de les conseqüències que d’aquestes eleccions es poden derivar.
És el cas, però, per primera vegada en la història de la Unió Europea (UE), el veredicte que emani de les urnes el proper 25 de maig serà decisiu per elegir el nou president de la Comissió Europea (CE); un president que fins ara era nomenat a dit per consens entre els països membres de la UE, i que a partir d’ara ha de ser elegit d’acord amb la composició de l’eurocambra. Una eurocambra que també examinarà la idoneïtat dels candidats i/o candidates a ocupar les carteres de la Comissió, i que controlarà els pressupostos dels països membres, d’entre d’altres noves atribucions. Certament que amb aquestes noves atribucions del Parlament Europeu (PE) no es resoldran els molts dèficits democràtics que la UE pateix. Però en els temps que corren, que l’eurocambra tingui la potestat d’exercir un control més efectiu que no pas l’actual sobre l’executiu europeu, no deixa de tenir rellevància. D’aquí que la relació de forces que s’estableixi en el proper PE ha de ser cabdal per plantejar, definir, i defensar una Europa més justa i equitativa en la que les persones siguin primer, o bé continuar com fins ara amb una Europa supeditada als interessos econòmics dominants que no fan més que eixamplar les diferències entre països en detriment de les persones menys afavorides.
Que ningú no es deixi portar per aquelles veus que diuen que no cal votar perquè guanyi qui guanyi, tot continuarà igual. I això no és així. I no ho és perquè segons quin sigui el pes que cadascun dels grups parlamentaris en l’eurocambra (grups que cal recordar que es configuren a partir de coalicions entre partits i forces polítiques dels diferents països que són ideològicament afins), les polítiques europees tindran una orientació i un contingut més o menys social. D’aquí també que abans de dipositar el vot en les urnes, bo serà que ens interessem per conèixer a quin dels candidats a presidir la Comissió pensa donar suport el partit o la coalició a favor de la qual votem.
Ara, el que toca és decidir l’Europa volem. Si volem l’Europa de tothom, o l’Europa d’uns pocs com ho ha estat fins ara.
Publicat a Diari de Sabadell, el 15 de maig de 2014
La UE, Joan, va contribuir al creixement econòmic dels països del sud en el seu moment. Ha contribuït al desenvolupament econòmic del països de l’Est. La majoria de la població ucraïnesa, no en va, se li posen els ulls com taronges amb, solament, el pensament d’aconseguir ser membre de la UE. No s’ha de perdre la memòria. Nogensmenys, el present de la UE no m’engresca. És bo que el parlament europeu sigui decisiu en l’elecció del president de la Comissió. No li diré que no. Tot i així, l’aprofundiment en l’unió política de l’UE no el copso. No me’l crec. Vostè ho ha dit. Ha marxat unes setmanes a fora i tot continua igual. Em nego a votar en clau sobiranista a les eleccions europees. Tanta discussió sobiranista ja fa escudella. Ara, el més important és el debat social. Es parla de creixement econòmic. No obstant, la desigualtat econòmica entre ciutadans segueix incrementant-se vergonyosament. La classe mitjana n’està tipa de la política al servei dels partits polítics i dels actors polítics dels mateixos i de les grans corporacions. La UE té dèficits democràtics importants. S’ha fet un primer pas. La qüestió cabdal del moment no és debatre a cada hora del dia sobre sobiranisme, ni de votar en clau sobiranista. El creixement econòmic si no va acompanyat de polítiques socials -per part de la UE i Estats- per a la millora de les condicions de vida i oportunitats laborals de la depauperada classe mitjana, estem ben perduts. Segueix sent l’UE dels estats que estan al servei del sistema financer i de les grans empreses. No hi ha cap opció política que em convenci. És surrealista. Les coalicions de partits surten de l’àmbit de la Comunitat Autònoma de Catalunya. S’apel.la a votar en clau sobiranista i a interpretar els resultats de les eleccions en clau sobiranista. Hi tant que aniré a votar, Joan. És molt important a anar a votar. Qui et comenta, vol una UE més democràtica que tingui com a objectiu reduir les extremes desigualtats entre els ciutadans de cada país membre. El meu vot serà en blanc. S’ha d’escriure molt de negre sobre blanc en temes socials. I el meu vot serà en blanc, perquè els partits polítics no representen els interessos dels ciutadans amb la seva oratòria. No sobren les paraules. Falta l’acompanyament de fets.
Torras Solsona
Trader i Analista