Sorprèn que un partit amb responsabilitats de govern “descobreixi” a aquestes alçades que la feina de l’oposició és denunciar allò que no va i que, casualment, és aquesta també la feina de les Associacions de Veïns. Les adhesions inquebrantables són història i, en democràcia, és normal discrepar. Lògic és, doncs, que oposició i associacions de veïns coincideixin en les crítiques. Però no ho hauria de ser tan que darrera qualsevol acció reivindicativa, el govern de torn hi veiés la mà negra dels partits a l’oposició. Com li passa al govern estatal del PP que darrera qualsevol mobilització hi veu els socialistes o maniobres de l’expresident González; com al govern de la Generalitat de Catalunya que veu l’acció dels partits de l’esquerra darrera les queixes populars; i com ara a Sabadell que els socialistes veuen la mà de l’Entesa en l’actitud contestatària de les associacions de veïns. En tots els casos, l’actitud governamental posa en evidència la incapacitat per encaixar la crítica i per gestionar convenientment les reivindicacions populars. De manera diferent anirien les coses si els governants escoltessin més a la ciutadania i s’esforcessin en comprendre l’abast de les seves queixes, no sempre desencertades. De la mateixa manera que finalment ha fet l’equip de govern sabadellenc -i és de justícia reconèixer-ho precisament ara i aquí- amb les històriques queixes provinents dels veïns de Gràcia, buscant solucions efectives als problemes que la Zona Hermètica provoca sobre el barri. Creu i cara d’una mateixa moneda.

Publicat a El 9 Punt, el 7 de març de 2002